El millor del cas Messi és que en pots opinar sense saber de futbol. Perquè no va de futbol. No, va de comportaments humans, de lluites de poder i, sobretot, d'això tan català com són els enfrontaments dels uns contra els altres. I dels altres contra els uns. Els Capuleti font els Montecchi, però amb una pilota de cuir en comptes del balcó de Julieta i amb l'al·licient que tothom pot triar el seu propi Romeu. Que romàntic, oi? Total, que pontificar sobre aquest cas és tan fàcil com fer-ho sobre informàtica o la pandèmia, que tothom ens hi veiem en cor.

A falta de saber si l'estratègia tan deficient de l'equip assessor de Messi és una aparent derrota a curt termini per acabar guanyant el partit a llarg i forçar la situació, un dels temes més apassionants de la cosa és el famós burofax. De la glòria a la misèria en un pim-pam. El planeta sencer preguntant-se que coi és un burofax, el burofax logra estar en boca de tothom i la fama va i li dura una setmana. Aquells cinc minuts de glòria als que tenim dret a la nostra vida cada cop són més curts, també pel pobre burofax. I si no que ho preguntin a Periscope, Second Life, Google Glass i Google Plus, Bing i els diversos consellers de Cultura (i diverses conselleres) que passen pel càrrec a gran velocitat.

La gran notícia pel país és que Messi és molt com nosaltres. Per això ha resolt el seu problema amb el president del Barça amb el tan nostrat mètode anomenat  “política catalana moderna”. O sigui, puntada endavant i ja ens ho trobarem. I quan d'aquí un temps ens tornem a trobar el problema, llavors ja veurem què fem. I si cal, nova puntada i si tenim sort passarà alguna cosa que el solucioni o que provoqui que la gent ja no se'n recordi.

Però la gran qüestió és que tot això està passant sense que el “sossi” (aquell al qual no se'l pot enganyar), ni “l'amic penyista”, ni el “patitsant” (al qual tampoc se l'hauria de poder enganyar) puguin anar al Colosseu i mostrar el dit polze cap amunt o cap avall. ¿Imagina què passaria al Camp Nou amb Bartomeu a la llotja i Messi a la gespa, després del 8-2, del burofax, del me’n-vaig-però-ara-em-quedo-perquè-ara-mateix-no-tinc-on-anar i el si-Messi-diu-que-la-culpa-és-meva-marxo-però-ho-diu-i-jo-em-quedo-igualment? Mig estadi xiulant el president i l'altra meitat al jugador. Quin panorama. En canvi ara, gràcies a la COVID, ni mocadorades, ni crits de “Bartu dimissió”, ni de “Messi pesseteru”. El que li deia, una crisi resolta a la catalana, que és la manera de no resoldre res i qui dia passa, any empeny.

El dubte és saber si Messi decidirà rendir al camp durant la que (de moment) és la seva última temporada com a blaugrana, si els companys estaran per la feina, si l'entrenador podrà crear un equip y si els futurs candidats a president s'asseuran amb el jugador per intentar negociar que es quedi quan, després de les eleccions, Bartomeu marxi. És a dir, ara mateix tot plegat és un immens dubte, una incertesa i una provisionalitat total. I després encara hi ha gent que posa en dubte que el Barça és el que més s'assembla a Catalunya. I viceversa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat