Estic absolutament fascinat. La gent que comença a patir la síndrome de l'apocalipsi zombi i assalta els supermercats per proveir-se de productes, el primer prestatge que està arrasant és el del... PAPER HIGIÈNIC! I si cal, amb violència. No, no s'emporten llet, sucre, arròs, oli o patates... vaja, allò que tota la vida havíem pensat que era el necessari en cas que la fi del món truqués a la nostra porta. No, resulta que morirem molt tots (i totes), però amb el rebost ple de paper de WC. Interessant. I diu molt de la societat en la qual vivim. Ens passem la vida buscant un endoll per carregar la bateria del mòbil, però a l’hora del cataclisme mundial, no sense el nostre paper higiènic.

Comencem a tenir clar que les pròximes dues setmanes veurem coses mai vistes encara pels nostres ulls, i això que venim de judicis que ens van tenir enganxats totes les hores del dia durant mesos, de barricades en flames al passeig de Gràcia de BCN, de l'huracà Glòria, d'eleccions sense parar i sense futur, d'avions aterrant d'emergència, d'un Barça-Madrid amenaçat per drons sospitosos, de terribles crisis de Govern que semblen la “medalla de la mare”: avui més forta que avui però menys que demà, de plens apocalíptics al Parlament i de tota mena de rumors escampats per gent d'aquesta que ho sap tot “perquè el meu cunyat en coneix un que està molt ben connectat i li ho han dit”.  

Rumors com aquell segon el qual els bars de xinesos que inunden les nostres vides estan tancant per vacances “perquè ells saben alguna cosa que nosaltres no sabem”. I ha resultat que quan els periodistes hem anat a preguntar ens ha dit que xapen perquè no es fien de les mesures que estem prenent aquí per controlar el coronavirus. I aquesta serà l'altra, quan passi tot veurem si el que ja és una pandèmia canvia les nostres vides a nivell econòmic, laboral, sanitari i, sobretot, de control social. Perquè una gran pregunta ara mateix és: ¿Hi haurà la temptació d'aplicar-nos el mètode xinès, consistent en retallar les nostres llibertats individuals en nom d'una seguretat col·lectiva que realment és una dictadura? I la segona gran pregunta: Aquests ultraliberals que ara demanen ajuda al papà estat, tornaran a la seva ideologia quan hagi passat tot? I com hi tornaran?

Total, que si vostè em pregunta: “Està preocupat?”, li diré que sí, que hi ha un parell de coses que em neguitegen:

1/ Estan suspenent i ajornant tantes activitats, tants esdeveniments i tantes coses de tota mena que quan d'aquí un parell de mesos (aprox) tornem a la normalitat, no donarem l'abast. Entre els actes propis d'aquell moment i tots els que arrossegarem d'ara, llavors sí que morirem tots, però esgotats. I 2/ Mentre estem pendents del coronavirus, quina torna ens estaran col·locant sense adonar-nos-en? Perquè això d'aprofitar que l'atenció està totalment centrada en una qüestió molt potent per despistar-nos altres temes per la porta del darrere, és de primer de cortina de fum. Per exemple, recorda tot allò del Rei i les petites i entranyables comissions que cobrava i després repartia generosament? Doncs ha quedat enterrat pel virus. I fa cara que s'hi estarà temps i que no serà l'únic.

Vénen dies molt complicats. Per sort, a alguns no els faltarà paper de WC.