Segur que algun cop ha vist el clàssic documental del Serengueti. És la lluita per la supervivència. Els animals es mengen els uns als altres usant totes les armes al seu abast. Els més forts i ràpids no tenen problema, però les espècies més lentes o més febles es dediquen a observar les possibles preses i ataquen a les que veuen més vulnerables o despistades. A cap animal li passa pel cap atacar una presa més forta o més ràpida. Seria la seva fi.

I això és el que ha passat exactament amb el dictamen del Consell d'Estat sobre el ple del Parlament on hauria de ser investit Carles Puigdemont. Però abans de desenvolupar la idea, mirem-nos qui el forma i qui són els (i les) que seuen a les seves butaques per entendre la magnitud de la depredació.

Per no allargar-me gaire, citaré només alguns dels noms: el president José Manuel Romay Beccaría (que l'any 1963 ja tenia càrrec al règim de Franco), Landelino Lavilla, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Fernando Ledesma, Isabel Tocino, Ana de Palacio, José María Michavila, María Teresa Fernández de la Vega o Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Vaja, Estat en estat pur. Crosta “fetén” total. 100% llotja del Bernabéu. I a aquesta llista hi afegim més Estat: el director de la RAE, el president de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, el cap de l'Estat Major de la Defensa o el director del Centre d'Estudis Polítics Constitucionals. Resumint, un organisme conservador amb olor de romàtic i de resclosit amb unes nul·les ganes de complicar-se la vida i on el més jove en té 70.

Doncs bé, aquesta gent que mai havia dit res contrari al que li tocava dir, li ha dit al Gobierno, i més concretament a la vicepresidenta Soraya xin-xin Afflelou, que “no existeixen fonaments jurídics suficients per a la impugnació de la proposta de candidat a la presidència de la Generalitat”. Això, traduït, vol dir: No podem condemnar per assassinat algú que encara no ha matat ningú”. Una cosa que cau pel propi pes jurídic, però és d'una evidència que sorprèn molt en l'actual estat de la justícia espanyola, on la llei és de goma i envien la gent a la presó per delictes que s'intenten demostrar fabricant proves.

I, dir això a Soraya xin-xin és una desautorització tan gran que només admet una lectura política: l'han vist feble, han olorat la sang i han decidit anar per ella. Com quan l'Estat va veure feble el Rei emèrit i va decidir que havia d'abdicar. I no va parar fins a aconseguir-ho.

Que un grup de venerables membres de l’establishment amb més pedigrí desautoritzin el Gobierno en una qüestió relacionada amb Catalunya i en el moment recent de la història on més fort ressona el crit “todo por España” només té un nom: cop d'Estat intern. De moment en forma de petit avís. Però amb prou contundència perquè hagi arribat on havia d'arribar. I, sí, la gran pregunta és “per què ho han fet? Quin és l'objectiu?”. Bé, potser l'Estat comença a donar per amortitzat aquest Gobierno i explora altres opcions.

Vol dir això que hi haurà un canvi de rumb? No. Com no n'hi va haver en el canvi de Rei. Estem parlant de la pròpia supervivència no de cap revolució. És la serp que canvia de pell perquè l'antiga ja ha fet la seva funció. Encara que la serp s'hagi canviat les ulleres.