Van durar tres minuts i cinc bisos. Els aplaudiments i els crits de suport a Plácido Domingo. Va ser a l’Auditorio Nacional de Madrid i al final d'un concert que significava el seu retorn a la capital després d'un any i mig en que vint dones l'han denunciat per assetjament sexual als EUA. Desconec si el tenor és culpable o no i, sí, tota la presumpció d'innocència que calgui i, sí, són temes molt delicats i tal i qual. Ara bé, quan vint dones (VINT!) diuen el mateix... que vol que li digui... Bé, i les explicacions que va donar quan va esclatar el cas eren d'assumir implícitament la culpabilitat. Per què? Perquè no va negar els fets i va usar aquell argument tan tronat de “és que abans les coses eren diferents”.

Sí, i tant que abans les coses eren diferents, però no perquè els assetjaments, el sexual i tots els altres, no fossin igual de repugnants. El que ha canviat és que, com que normalment els culpables eren (i són) gent amb molt de poder, llavors la impunitat era total i ara, en canvi, s'ha començat a perdre la por a denunciar. El que continua sent igual és que una gran part de la societat segueix donant suport als assetjadors. I a alguns se'ls aplaudeix. Com ahir al presumpte Plácido. Presumpte culpable, vull dir. Ell molt emocionat i servidor imaginant-se quina cara els va quedar a les víctimes veient l'espectacle del seu reconeixement públic.

Perquè hi hagi assetjament hi ha d'haver assetjador i víctima, però també complicitat de la resta de la societat. Si la condemna, el rebuig, la reacció i l'aïllament fos total i radical, potser les coses serien diferents. Tan diferents que se'n podrien evitar molts i als que succeïssin, les víctimes se sabrien reconfortades, compreses i reconegudes. I va pel presumpte Plácido i va per una nena de 15 anys que es va suïcidar fa uns dies a BCN, un cas que va destapar públicament en David Vidal a través de twitter. Amb el David he coincidit en diverses tertúlies, he seguit les seves activitats i és una persona solvent. Si diu el que diu és perquè té motius per fer-ho. I si no ho fos, també se l'hauria de prestar atenció.

Article 1

Article 2

Els companys de El Caso explicaven els fets. Es tracta d'una alumna de 15 anys de l'escola Jesús Maria i Josep del Pare Manyanet del barri de Sant Andreu de Barcelona que es va suïcidar el passat 19 de maig. Un correu electrònic rebut per la nena a la bústia de l'escola ha fet que els Mossos hagin reobert el cas i que investiguin un possible assetjament com a origen dels fets. Veurem què passa. Però un cop més topem amb l'escola. La mateixa on va saltar el cas de l'informàtic que va trobar pornografia infantil a l'ordinador d'un professor del centre i que la resposta que va rebre quan ho va denunciar va ser una amenaça de denuncia per revelació de secrets. No al pederasta, no. De l'escola a ell, a qui va denunciar el cas!!! ME-MO-RA-BLE!

A falta de saber què va passar, en relació als fets -i de moment- l'escola ni és culpable ni és innocent. I si ho fos, ho seria per no haver estat atenta a un comportament poc normal de la nena. Però en relació a la gestió de la situació, i abans de saber res, torna a ser totalment culpable. El que denuncia la família serà veritat o no, però l'escola ha d'estar al seu costat. Incondicionalment. Sense fissures. En un moment així, i mentre s'aclareix tot, no es poden amagar. Transparència i explicacions. I ganes de saber què ha passat perquè no torni a succeir. I suport. Total. Perquè si no, la direcció de l'escola és el públic que va aplaudir al presumpte Plácido. I amb un greuge terrible: que són una escola i la seva feina és educar, no tancar els ulls i amagar-se

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat