Els dinosaures, llavors amos del planeta, van llepar com a conills per culpa d'un meteorit. El mateix que ens va convertir a nosaltres en els seus hereus. Com que ara disposem de prou tecnologia per detectar i desviar un meteorit com aquell, sembla que allò no es repetirà. En canvi qui sí que provocarà un efecte semblant, no sé si tan fort com per destruir-nos però si per canviar-nos la manera de viure, serà un virus. No serà el senyor Covid-19, però ell és el dit que ens assenyala el camí.

Ara mateix és impossible saber la manera com aquest virus modificarà la societat. I la societat vol dir la manera de treballar i les hores que hi dediquem, la manera de relacionar-nos, l'economia, les deslocalitzacions, el consum, el lleure, el control sobre les persones i, sobretot, haurem de veure quines seran les conseqüències de la crisi econòmica mundial que ja està venint. I els canvis no seran d'aquí un parell de mesos, quan la situació (esperem-ho) hagi tornat més o menys a la normalitat, sinó que aniran arribant.

Si una cosa ha demostrat el coronavirus, que ja és la paraula del primer quart de segle XXI, és que vivim en un món tan global que en menys de dos mesos ha viatjat de la Xina a qualsevol punt del món. I en primera classe. Però les mesures que hem adoptat han estat locals. Primer vam tancar la ciutat de Wuhan, després la província de Hubei, després zones de Corea del Sud, després el nord d'Itàlia, després Igualada i hem acabat tancant les escoles catalanes. I esperi.

Negaré haver escrit aquesta expressió, perquè està al nivell de “disparar-se un tret al peu”, “trencar una llança”, “posar sobre la taula” o “fer-se trampes al solitari”, però hem volgut... posar portes al camp. Escolti, que els virus són tan cabrons com els humans i no els aturarem posant un cartellet a la porta de casa que hi digui: “prohibit el pas”. Dos mesos, dos, i els informatius i els programes de TV dediquen el 99% del seu temps i espai al coronavirus. Des de política a esports, passant per economia, cultura, societat, internacional, ciència, divulgació, lleure i qualsevol altre secció inventada o per inventar. El coronavirus ho impregna tot, afecta a tot i ho atura tot.

Sí, el planeta és global des del punt de vista econòmic. I ho és tant que quan a la Xina no hi havia mascaretes, des d'aquí en vam enviar milers que estaven fabricades... A LA XINA! Però no és global ni políticament, ni judicial, ni legal, ni a l'hora d'aplicar els drets humans. Som petites taquetes disposades pel territori que anem a la nostra bola. I la Unió Europea n'és el gran exemple. I ho és tant que cal plantejar-nos seriosament si l'anomenada UE torna a anomenar-se com ja es va dir al seu moment: CEE, Comunitat ECONÒMICA Europea. Perquè no és cap Unió sinó un club d'interessos econòmics que té les seves fàbriques a Xina o al nord de l'Àfrica i que ara s'ha adonat que un virus que era com una grip pot fer petar el sistema. Tot.

El tòpic, la frase bonica que sentirem molt aquests dies serà: “n'hem d'aprendre molt d'aquest virus perquè les coses no es tornin a fer igual de malament”. Vostè i jo sabem que no n'aprendrem gaire, globalment, però que notarem els seus efectes. I que encara no en tenim ni idea de si acabarem rebrent molt o molt més que molt.