I avui, nens, nenes i nenis, tralarà, tralarà, una bonica història que demostra, bàsicament, dues coses: 1/ el poc valor que tenen els diners, sobretot, quan són dels altres i 2/ la poca responsabilitat que té segons qui quan passa segons què.

El diari ABC de Sevilla explica el que anomenarem Cas Forat Perdut. Consisteix en que el govern de Rodríguez Zapatero, també conegut com a ZT (Zapatero Tarannà), va aprovar l'any 2009 construir la SE-40, una autovia de circumval·lació de l'àrea metropolitana de Sevilla. El projecte preveia fer-la passar per sota del riu Guadalquivir i a tal efecte van dissenyar una tuneladora específica per aquella obra i que, per tant, mai més podria ser usada enlloc. Cost de la màquina? Trenta-set milions d'euros. Problema? Bé, a banda que és qüestionable gastar-se aquesta quantitat de diners en una cosa impossible de reutilitzar, apunti: de seguida es va duplicar el pressupost inicial de l'obra que era de 500 milions, hi van aparèixer problemes tècnics relacionats amb l'execució i va arribar la crisi. Adéu a la SE-40, sí, però hola a la tuneladora, perquè la màquina ja estava construïda i lliurada. I la tenien allà. O sigui, 37 milions d'euros gastats en una cosa de dues mil dues-centes tones de pes que mai s'ha fet servir perquè formava part d'un projecte que era tan impossible com inviable. Però no se'n vagi encara que ara ve el millor.

“I ara què en fotem d'aquesta andròmina inútil?”, devia preguntar algú. “Doncs potser que la guardem en alguna banda, no?”, li devia respondre algú altre. Total, que perquè no es fes malbé, durant 10 anys l'han tingut protegida en una carpa especial on, gràcies a l'aire condicionat, ha estat a una temperatura estable les vint-i-quatre hores del dia. ¿Cost anual de la cosa, comptant llum, manteniment general, servei de vigilància i lloguer dels terrenys? Només un milió quatre-cents mil euros. Fem els números totals?

Són trenta-set milions de la màquina inservible, més el milió quatre-cents mil durant els 10 anys que l'han tingut allà a la fresqueta que són catorze milions més i ens surt la bonica xifra total de... CINQUANTA-UN MILIONS D'EUROS llançats a la brossa. Per sort, es veu que en recuperarem algun, perquè algú de Ministeri de Transport li ha dit a l’UTE a qui van adjudicar-li aquelles obres que mai no foren que deixi lliures els terrenys i que a tomar vent la tuneladora. Desconec si l'han posat a wallapop o a tinder, el cas és que han rebut dues ofertes apassionants. L'una és d'una empresa italiana de construcció que n'ofereix 1,89 milions. I l'altra, que és la millor des del punt de vista de donar-li a la història un final a l'alçada, és la d'un ferroveller de Màlaga que està disposat a pagar-ne un milió sis-cents.

I això passa en un país on el Tribunal del Pero que Me Cuentas va pel món arruïnant a segons quina gent a base d'usar unes proves que se sostenen menys que menjar entrepans de llardons durant un règim per perdre pes. I és l'indret on, en canvi, hi hem vist construir un munt de projectes pagats amb diner públic i que tenien una rendibilitat econòmica i social més que dubtosa. I sí, parlo dels AVE que no van enlloc i no hi viatja ningú, de les absurdes autopistes de peatge rescatades, dels aeroports que ara no serveixen ni perquè hi passegin les cabres, de piscines olímpiques i pavellons esportius per a sis mil espectadors en pobles de mil cinc-centes persones, d'auditoris incomprensibles que mai han acollit res, etc, etc, etc. I passa, sobretot, al lloc on mai passa res. Sobretot a alguns.

Un país on hi sobra tant el diner que mai es demanen responsabilitats ni ningú va a la presó per dilapidar el diner públic. On el del projecte de la tuneladora és a casa seva tan panxo. On la justícia és igual per a tothom, sobretot si te l’apliquen a la Gran Bretanya. O a Bèlgica.