Ha estat sense tenir temps de recuperar-nos. En una setmana hem passat de la tempesta Filomena al temporal “Ajorna”. Aquell era de neu i fred i aquest és de recursos contra el decret d'ajornament de les eleccions. Hi ha zones del país que en aquest moment ja tenen més d'un metre i mig de recursos i han quedat parcialment incomunicades. El servei meteorològic ha posat en marxa el recurscat, per risc d'allau de recursos. Per la seva banda, Protecció Civil ha decretat el cascalcapcat, per persistent caiguda al crani de la gent, com el propi nom del pla indica, i provinents del cel, de recursos com gambes de Palamós, d'Arenys o de Vilanova. O com llagostins de la Ràpita. El Procicat està reunit des de fa 14 hores per decidir si posa en marxa el noenselsacabaremcat per risc d'ennuegar-nos amb tant de recurs. No es descarta que alguns dels recurrents animin la seva campanya regalant als ciutadans pizzes amb forma de recurs i tatuatges amb el text.

I és que els catalans, a banda de ser refotudament collonuts de nosaltres mateixos, som els campions del “això mai havia passat”, però amb folre i manilles. O sigui, el món ja està prou girat com perquè contínuament hi passin coses que no havien succeït mai perquè llavors arribem nosaltres i doblem l'aposta. A Galiza i a Euskadi es van ajornar les eleccions, oi? Vostè va veure que algú ni tan sols comentés la remota possibilitat d'estudiar recórrer res? Resposta: no. Sí, ja ho sé, ara vostè em dirà que llavors hi havia confinament i ara no. Però quan aquelles dues eleccions primer les van ajornar i després les van reconvocar, no se sabia quina seria la situació a mitjans de juliol, que al final va ser la data triada “en segona ronda”. I tothom la va acceptar. Amb el risc d'haver de tornar a ajornar-les. Però és que, sobretot, és la situació. Al juliol estàvem molt millor que ara. I no ho dic jo, ho diuen les dades. Les d'aquí, les d'allà i les de la Xina Popular.

El problema continua sent que venim d'on venim i patim les conseqüències del famós efecte “puntada a la llauna”. Però un cop som al sorramoll, sense llei electoral i amb un sistema de votació propi del segle XIX, la pregunta és: ¿cal ensorrar-nos-hi encara més amb recursos i més recursos, amb discussions molt pesades sobre decrets i redactats i amb encara més justícia decidint les coses polítiques? Això què és, un concurs permanent per posar a prova la nostra paciència? El partidisme és infinit? Perquè, és què sap que passa? Sí, passa que aquí ja ens coneixem tots (i totes) i sabem de quin peu calça tothom. Perquè resulta que uns i altres sempre acaben calçant d'un peu o d'un altre.

Però és que en tota aquesta història encara hi ha una cosa més fascinant. És l'electoralisme del soroll sord, o els focs d'artifici sense pólvora. Si tu decideixes presentar un recurs contra la decisió d'ajornar les eleccions perquè a la teva bombolla li convé fer-les ara, hi vas a totes, no? Costa d'entendre que alguns presenten un recurs i no demanin mesures cautelars. Perquè si no ho fan, el tribunal corresponent pot acabar estudiant-lo després del dia previst inicialment per celebrar les eleccions, en aquest cas el 14 de febrer. I si això passa, tot és encara més absurd i és fer molt de soroll, sí, però amb el silenciador incorporat. En canvi, si tu presentes el recurs amb mesures cautelars, el tribunal immediatament ha de congelar la decisió d'endarrerir les eleccions al maig -o quan sigui- i mentre resol, la data de les eleccions és la decidida en un primer moment. Que és el que tu vols i per això hi presentes recurs. O això semblaria.

Però no, en un món on, definitivament, s'hi ha instal·lat el model del “i dos ous durs”, les coses funcionen així.