El cas d'en Jordi Pesarrodona, el dels “terroristes dels CDR” que tenien goma2 i precursors de la bomba atòmica, el d'en Valtònyc o el d'en Daniel Gallardo, en presó preventiva des del 17 d'octubre de l'any passat quan va ser detingut a Madrid durant una manifestació de protesta per la sentència del Suprem acusat dels delictes d'atemptat, desobediència, resistència i lesions contra un agent de l'autoritat i per qui la fiscalia demana sis anys de presó. Cada un és un exemple de cirurgia repressiva de precisió en un moment determinat buscant en la ciutadania un efecte multiplicador de la por. Alienació social a través de l'ús de la justícia i la policia.

I com tots aquests i uns quants més, el cas de Tamara Carrascoun escarment​ que aquest dilluns comença a jutjar-se. La fiscafina li demana set mesos de presó per incitació a desordres públics, que traduït al llenguatge real vol dir que l'acusen d'haver-se manifestat tallant una autopista. Un terrible delicte, sí. Però l'Estat paral·lel havia d'aturar les manifestacions d'aquell abril del 2018 en contra de la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya i va decidir que havia de fer venir por als indepes. La va triar a ella, com podia haver triat qualsevol altre (o altra). Com van triar Pesarrodona, “els CDR”, Valtònyc o Gallardo. O a vostè. O a mi. Serà per catalans, que en som 7 milions i mig.

I així va ser com van decidir que la Guàrdia Civil detingués Tamara Carrasco acusada de terrorisme i de rebel·lió. Ei, TER-RO-RIS-ME! No d'haver furtat un entrepà de fuet al patI d'una escola, no. De TERRORISME! Poca broma. Les proves eren una gravació de veu en un grup de whatsapp demanant anar a una mani, el famós xiulet groc i la no menys famosa màscara de cartró amb la cara d'en Jordi Cuixart trobats a l'escorcoll de casa seva. Naturalment això del terrorisme i la rebel·lió no se sostenia ni en aquesta Espanya que nos van dando entre todos por donde yo le diré, però calia seguir amb el correctiu. I llavors es van inventar el confinament.

Vostè, a la que hem detingut armats fins les orelles com si fos una perillosa terrorista per poder fer el teatret televisiu, com que l'hem d'acusar d'alguna cosa, en triem una que com a molt es despatxa amb una pena d'un any. Però com que l'escarment ha de continuar, sap què? Ara ens inventarem una mesura de confinament. Que no ve a tomb de res, però així a vostè li toquem els nassos, que és del que es tracta, i a la resta de putus indepes els hi fem com als gossos maltractats, que els ensenyes un diari i ja baixen les orelles.

I així va ser com Tamara Carrasco va estar un any sense poder sortir de Viladecans, la seva localitat de residència. I així va ser, també, com durant tot aquell temps l'Audiència provincial de BCN i el jutjat d'instrucció de Gavà van estar en mode parella que es truca per telèfon i mai pengen. “Aquest cas és teu, no teu, no queda-te’l tu, no tu, no tu més, no tu sempre més del tot i infinit, no tu infinit infinites vegades infinit i multiplicat per infinit”. Total, que quan va passar aquest any de confinament en que la justícia va estar desapareguda i el cas oblidat en un descampat, un bon dia li van dir que ja podia sortir del seu terme municipal. I llestos.

I així fins aquest dilluns, que comença un judici on acusen una ciutadana d'haver-se manifestat. Com a en Jordi Pesarrodona l’han jutjat per la famosa foto amb el nas de pallasso, com als CDR els jutjaran acusats d'haver matat a Kennedy i a la gosseta Laika, com a Valtònyc van condemnar-lo a tres anys per cantar cançons molt millorables i com en Daniel Gallardo porta un any en presó preventiva per participar en una altra manifestació. Vaja, una democràcia sòlida i de qualitat i un estat de dret comparable als millors del món. O més!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat