El pitjor de ser famós al primer quart del segle XXI i morir-te d'una manera poc habitual és que no pots defensar-te. De què? Doncs de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació que són un tsunami que se t'emporta la imatge de manera descontrolada i per sempre més.
Esclar que parlo del cas de Blanca Fernández Ochoa, una dona que va ser molt famosa com a esportista quan a Espanya les úniques medalles eren les “de l'amor” (Hoy más ayer y menos que mañana). I que quan va tornar a la vida anònima va ser temptada pel món de l'espectacle televisiu com a manera de redimir-se. Com a manera de redimir-se els creadors de l'espectacle televisiu, naturalment. De tant en tant necessiten gent normal per fer passar experiment sociològic per bestia grossa i amagar-nos que tot plegat és un muntatge per esprémer tronistes diversos, poligoners accelerats, addictes a fer peses, gent que necessitar dur roba tres talles petita i diverses restes humanes de sèrie més.
I ella va acceptar fer el pas pensant que allò era com el tornado que et porta al País d’Oz i que ella era la Dorothy que vivia una meravellosa i innocent aventura en un món de somni. I no. Quan entres al que sembla un país màgic, realment estàs entrant a un túnel del terror sense porta de sortida. Quan tu creus que passeges pel camí de rajoles grogues, realment transites pel camí del pedregar i mai més ets l'amo de tu mateix.
I a aquesta pobra dona només li ha faltat que tot hagi succeït en unes circumstàncies idònies per especular, pressuposar, inventar, imaginar i conjecturar durant uns quants dies en una televisió i uns mitjans àvids de començar la nova temporada amb força i empenta. I l'hem convertit en un espectacle, sense demanar-li permís. Però és que no en calia de permís perquè el que estàvem fent era informar sobre una persona molt estimada per tothom. Hoooome, on va a parar! Perquè a veure, ¿com podem negar-li a la gent estar informada sobre algú a qui la gent se la sent pròxima perquè ha estat entrant al menjador de casa com si fos la cosina de Sabiñánigo? Però si no ho fem per burxar, però si ho hem fet i encara ho estarem fent uns dies més perquè la gent ens ho demana. Que dic la gent, no, no, el poble!
I així ens anem retroalimentant. Hòstia, que això tira! Doncs posin-me'n tres, que aquí no ens moquem amb mitja màniga. I quan dels ossos ja no en surti més brou, ja trobarem un altre entreteniment. Perquè al túnel del terror sempre hi tenim preparat un bon ensurt.