I de sobte apareix un manifest d’intel·lectuals. I mires la llista d’“intel·lectuals” que el signen i et cauen les orelles al terra. I se’n van riera avall. Les orelles. És cert que patim una greu crisi intel·lectual i que pensar no està de moda, ¿però han de ser considerades intel·lectuals persones que, per exemple, canten? O fan articles. O publiquen llibres. O que surten per TV.

Si els cantants són intel·lectuals pel fet de ser “artistes”, Maluma és un intel·lectual? Ho és Bad Gyal? O Jesulín de Ubrique, que també va cantar? I un actor o una actriu, què? Qualsevol actor, pel fer de ser-ho, té un gruix intel·lectual suficient com perquè les seves opinions tinguin un valor superior al de la resta d’éssers humans que no són actors (o actrius)? Per què? Què diferencia intel·lectualment un actor (o una actriu) de la meva veïna del davant? Potser la meva veïna del davant té més sentit comú, lectures, viatges i neurones en funcionament que qualsevol actor (o actriu).

I per ajuntar aquí unes lletres, un servidor és un intel·lectual? Coi, doncs llavors estem pitjor del què creia... Tot i que una vegada, en una crònica periodística em van citar com a “personalitat”, fet que a casa va provocar una hilaritat que encara avui dura.

El problema és que ara ser “famós” dóna dret a tenir una opinió “respectable” sobre qualsevol tema. Ser famós t’obre les portes a ser entrevistat. I a les entrevistes no hi vas a parlar de la teva feina, que seria el més lògic perquè se suposa que saps de què va el tema. No, a les entrevistes et demanen la teva opinió sobre diversos temes d’actualitat. I llavors passa que el cantant (o la cantant) de promoció, en comptes de cantar i d’explicar per què canta el que canta, acaba parlant de l’Open Arms, de la xifra d’inscrits a la Diada d’aquest any, dels governs de coalició, o d’inseguretat ciutadana.

I, mira, si opines de futbol i dius una barbaritat, doncs no passa gaire res, però si ets un cunyat (o una cunyada) i et fots a parlar de masclisme o d’immigració, la probabilitat d’emetre una opinió cunyada és del 1.468%. Aproximadament.

I el problema és que ser “famós” dóna credibilitat davant de molta gent. Ser cantant o sortir per TV et dóna pàtina de persona respectable i una part de la gent es pensa que el que diu un famós (o una famosa) també és respectable. I no, no totes les opinions són respectables.

Estic dient que hi ha gent sense dret a opinar? Noooor! Estic dient que tothom opini el que vulgui, per suposat, però hi ha barbaritats que no són respectables. Per molt que les digui un famós i que molta gent hi estigui d’acord. Perquè molta gent opinant el mateix no dóna la raó sobre la qüestió sobre la qual s’opina. Exemple: La cúpula nazi era molta gent opinant el mateix. I la seva opinió no era gens respectable. Ni ho era la del règim estalinista. Ni la del franquisme. Ni la de Trump. Ni la de VOX. Ni la d’ETA quan existia. Perquè ho digui jo? No, perquè ho diu l’evolució del conjunt de la humanitat.

I així arribem a Bertín Osborne desencadenat. Va començar la setmana dient que “A Espanya s’han conquerit tots els drets per les dones que s’havien de conquerir i si en queda algun serà un que no conec”. Si en vol més detalls, en aquest enllaç ho té tot. I si no en té prou, les conseqüències de la barbaritat anterior van ser afrontades per en Bertín deixant anar una segona tongada de barbaritats. I tot plegat ha acabat amb alguns usuaris de twitter recuperant antics arxius on en Bertín reconeixia haver pegat diverses dones.

I ara vostè em dirà: “Escolti, per què reprodueix les barbaritats d’un bàrbar? Com més ressò tinguin, pitjor”. Bona pregunta. Doncs miri, en aquest cas perquè considero que cada cop més, i entre tots, cal assenyalar les barbaritats i dir que ho són. Perquè si no arriba un punt que acabem trobant normals coses que no ho són. I més en el cas que ens ocupa.