Avui he fet la prova. He estat una estona al centre de BCN, allà quiet, i miri'm, estic sencer. Em penso. Ni m'han atracat, ni m'han apunyalat, ni m'ha atropellat cap patinet elèctric. Això últim ha estat a punt de succeir, però ha quedat demostrat que un servidor tenia raó quan deia que algun dia em seria molt útil tenir ulls al clatell.

L'incivisme, els venedors de llaunes (els llauners són una altra cosa) i els turistes passejant mig conills pel carrer ja no són el gran problema de BCN. Ara ho és la seguretat. O, millor dir, la inseguretat. I la gran pregunta és: N'hi ha més o menys que altres anys? I comparada amb quin any? Perquè com que les xifres són de goma es poden estirar a gust. Vostè doni'm una xifra i jo l'usaré per donar-li la raó. La tingui o no.

Pot ser que hi hagi més robatoris perquè hi ha més gent dedicada a robar a més gent susceptible de ser robada perquè cada cop hi ha més gent a la ciutat? I si ha més robatoris perquè hi ha més gent, és possible que la proporció de robatori per habitant sigui més o menys la de sempre? No afirmo, pregunto. I també pregunto: pot ser que ara qualsevol robatori que abans es produïa però que no era noticia ara ho sigui perquè vivim una onada del que a finals dels anys 70 del segle passat ja en dèiem “sensació d'inseguretat ciutadana?”. I ara afirmo: una de les imatges que recordo de La Rambla de la BCN postolímpica, zona hotel Oriente, era la cua de guiris esperant davant la comissaria per denunciar el robatori que acabaven de patir no gaire lluny d'allà.

(Petit incís: per cert, quan he sabut que el 40% —sí, sí, pràcticament la meitat— de la plantilla de la Guàrdia Urbana de BCN fa vacances a l'agost, he hagut de pessigar-me diverses parts toves del meu cos per confirmar que allò que estava sentint era real).

Passa igual amb les violacions i els abusos sexuals. En dos dies, tres casos a la ciutat. N'hi ha més ara que abans? Impossible de saber. El que és segur és que ara se'n denuncien més. Només a BCN la mitjana del 2018 va ser d'una denúncia diària per abús i una cada dos dies per violació. UNA CADA DOS DIES! Una barbaritat!

Pregunto: Pot ser que les dones a qui violen i de qui abusen ara optin per denunciar-ho perquè se senten més acomboiades per una part cada cop més important de la societat que diu prou i això les anima a passar pel tràngol de la denuncia?

I torno a preguntar: Pot ser que no fa pas gaire la societat fes sentir culpable la víctima d'una violació (és que van provocant) i aquesta no ho denunciés per vergonya (ha tingut el que volia i encara es queixa)?

I continuo preguntant: Pot ser que algunes dones fossin forçades sexualment i ho trobessin “normal” i no mereixedor de denuncia? Ja sap, allò del “és que has estat parlant amb ell, ell ha interpretat que tu volies rotllo, l'has posat calent, ell havia begut una miqueta, tu també, ell no ha pogut evitar-ho i, escolta, tampoc és tan greu perquè tu has dit que no, però amb la boca petita perquè en el fons era que sí i ara te'n penedeixes... I per una cosa que tampoc és tan greu, al pobre xicot pots arruïnar-li la vida...".  

I última pregunta: Pot ser que per motius polítics molt diversos (aquí i allà), entre tots estiguem inflant encara més una bèstia ja prou grossa per si mateixa i que la bèstia d'aquí sigui igual de grossa que en altres llocs on actua (fins i tot més) però sense fer soroll? No afirmo, només pregunto.