Al final, per moltes voltes que li vulguis donar i per molts itineraris diversos que vulguis fer, més d'hora o més tard, tots els trens arriben al final d'una via on hi ha un topall. I allà s'ha acabat el recorregut. Definitivament. Bé, a no ser que el maquinista decideixi no frenar i menjar-se l'andana, cosa no gaire recomanable per a la salut. Sobretot la del que condueix el tren.

I això és el que ha passat amb el Barça de Bartomeu. Aquell tren que havia sortit net, desinfectat i pintat; amb totes les peces en perfecte estat, amb els frens en condicions, ple de passatgers que s'asseien a la seva butaca havent pagat el bitllet... aquell tren ha arribat a la via morta i està devastat. No queda res sencer. Però és que res de res. Forats per tot arreu, despintat, brut, els seients arrencats, els passatgers pujant sense pagar i trencant els pocs vidres que hi queden sencers, la majoria de les portes ni s'obren, però tampoc tanquen, els frens no funcionen, no hi ha extintors, no funciona el climatitzador, els horaris no existeixen... És que per no funcionar, ni pita!

Però calia arribar a aquest punt i que tothom veiés com divuit anys després el club no es classifica ni per vuitens de la Champions, que ara caldrà jugar una competició a la que li han canviat el nom però que és la Copa de la UEFA de tota la vida i que el panorama a la lliga és que s’han guanyat només quatre dels quinze partits jugats, el Madrid és a setze punts (SETZE!) quan només se n'han jugat 45 i s'és a sis punts de poder classificar-se per la Champions de la temporada vinent.

Aquest és ara mateix el Barça de Bartu, el que ha arribat fins aquí. Final de trajecte. Ara sí. Calia una nova desfeta contra el Bayern de Munic, aquest cop no humiliant però si de bany de realitat i d'impotència manifesta, per reconèixer la realitat, assumir-la i començar la reconstrucció. Veurem si és possible aconseguir-ho i fins a quin nivell d'èxit, quan el món futbolístic ja n'és un altre. El Barça és un equip sense un propietari ric que viu només de les quotes dels socis, dels esponsors, dels ingressos publicitaris i dels drets televisius. I ha de competir amb clubs-estat que disposen d'un poder econòmic il·limitat que els permet comprar el que vulguin i molt més i que poden endur-se qualsevol jugador blaugrana a qualsevol preu perquè li poden pagar la xifra que els passi pel cap.

Fins ara el Barça s'havia autoenganyat. Tothom. La junta,  els “sosis” i “patitzants” que s’han deixat entabanar encantats i la majoria de la premsa. Perquè no ens agrada reconèixer que en el futbol actual passa com amb l'edat, que a mesura que fas anys ja no ets qui vas ser i, probablement, ja no ho seràs mai més. En diuen la decadència. I la pots dur amb dignitat, però és irreversible. Sobretot quan tot (TOT!) s'ha fet malament. I potser no per mala fe, però si per incompetència. AB-SO-LU-TA. I tu pots mantenir el discurs optimista de que tot va fantàstic i perdre 3-0 a Torí (2017), 4-1 a Roma (2018), 4-0 a Anfield (2019), 2-8 a Lisboa (2020) o 1-4 al Camp Nou contra el PSG (febrer del 2021) i fer veure que no passa res, que són accidents. Però com més tardes en reaccionar, pitjor. Perquè mentre tu vas baixant l'escala ensopegant en cada graó, els altres van amunt amb una escala mecànica i pujant els graons de dos en dos.

I per sobreviure has de deixar marxar els jugadors bons perquè no els pots pagar el que els ofereixen altres i perquè no veuen cap projecte, però és que a més resulta que els tres que cobren més o no foten res, o estan sempre lesionats o són de tot menys futbolistes professionals (Coutinho guanya 22 milions 921 mil 600 euros anuals -440.800 a la setmana-, Démbélé 17 milions 311 mil 840 i Umitití 15 milions 864 mil 160). I per rematar-ho, el forat econòmic t’obliga a vendre alguna de les poques joies que et queden.

La paraula és reconstrucció. Per fer un altre club a tots els nivells. Futbolístic, econòmic, de gestió, d'organització, d'estructura. Perquè res del que hi havia fins ara serveix. Ha arribat la revetlla de Sant Joan i va tot a la foguera purificadora. I, sí, estic parlant del Barça, però també parlo d'aquest país nostre que també està en via morta i que tots veiem devastat, encara que molts encara no ho vulguin reconèixer perquè ara mateix estan situats en ahir dimecres a les 9 de la nit, dues hores abans del 3-0, i pensant que la classificació era possible. La (gran) diferència és que el Barça té un Xavi i el país no.