Almenys, en Juanito, qui va ser el nostre Juanito, el gran esquiador espanyol Juanito Mülegg, quan vam descobrir que si guanyava medalles era perquè anava més dopat que Miquel Bosé i Sabina junts i llavors va tornar a ser “Johann Mühlegg, ese alemán de quien usted me habla”, doncs això, que era alemany. I ser alemany no és gaire greu. Aquí som molt partidaris dels immigrants alemanys rossos perquè sempre et fan quedar bé, són agradables a la vista, normalment no són ni pobres ni res i si es barregen amb els nadius (i natives), et milloren la raça. Ara bé, això de l’Ansu Fati és un cop baix. Molt baix.

Permeti'm que em presenti, soc en Pepe Voxrolos i jo no sóc racista, però. I ja sap que vol dir aquest però posat darrere de l'expressió “jo no soc racista”. Com a bon espanyol, jo sempre amb la roja. Tot i que el nom em molesta força. Perquè jo no soc fatxa, però Franco va fer molts pantans i ens va portar la seguretat social. O sigui que dir-li roja a la nostra selecció és una deficiència. Però què hi farem, si estem en mans d'un govern socialcomunista d'etarres, colpistes traïdors i veneçolans (però veneçolans dels dolents).  

El cas és que estic molt content perquè la nostra selecció, la d'Espanya (¡arriba!), ahir diumenge va guanyar el seu partit contra Ucraïna amb solvència. Però també perquè va debutar Ansu Fati i va demostrar que ens pot donar moltes glòries, molts èxits i molts títols. A Espanya, vull dir. A la nostra nació que vam donar-nos entre tots. I podrà fer-ho durant molts anys perquè encara és molt jove. Gran notícia. Bé, sempre que no comenci com en Guardiola a fer política. Perquè nosaltres no en fem, de política. Ells sí. Sempre. Ara bé, com vostè ja deu haver intuït, la meva felicitat no és plena. Primer perquè aquest noi juga amb el Barça, un equip que és poc espanyol. Segon, perquè és un immigrant dels que ens venen a prendre la feina, a okupar-nos les cases i a violar-nos les dones. Vaja, que és fosquet de pell. Allò que tota la vida n'havíem dit un negret i ara ja no es pot dir per culpa de la ideologia de gènere i les coses aquestes. Un negret d'aquells que abans els ensenyaves uns miralls i ells et mostraven aquell somriure de qui és feliç amb qualsevol cosa, pobrets, i ara volen drets. Però tercer, i el pitjor de tot, és que el seu pare, a part de ser negret, esclar... és comunista!!!

La família d’Ansu Fati és de Guinea-Bissau. El seu pare va sentir a parlar de Marinaleda, un poble de Sevilla on si anava potser podria trobar feina. I s'hi va presentar. Com que tenia carnet de conduir, l'alcalde va aconseguir que el contractessin duent el camió de la brossa d’Herrera, un poble que és a 10 quilòmetres. Després el pare va treballar a les obres de l’AVE i s'hi va poder establir amb la família.

Ah, que ara vostè em pregunta per què dic que el senyor Fati és comunista? Hooome (i dooona)!!! L'alcalde de Marinaleda és en Manuel Sánchez Gordillo, un comunista perillós, nacionalista andalús, defensor de la lluita obrera i dels jornalers i impulsor de l’okupació de les finques dels propietaris que són dels bons i que el paio aquest anomena terratinents. I porta barba!!!... Ai no, retiro això de la barba, que ara tots els que són dels nostres en duen. Total, el Gordillo aquest és un comunista obrerista que va amb barba per molestar la gent d'ordre.

Terrible. Horrorós. Qui ens ha de regalar nits de glòria mentre cridem “España, España” fins a quedar-nos sense veu i sense aire... resulta que és espanyol perquè un comunista va acollir el seu pare, un immigrant fosquet i pobre. I el pitjor de tot és que no sé com m'ho puc fer venir per poder dir: “Bueno sí, pero, ¿y los Pujol, qué?". Ho veu com van contra nosaltres?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat