Ves per on, la vida ens ha donat l'oportunitat de sentir el mateix que van sentir els nostres besavis quan un bon dia al seu poble hi va arribar una màquina de ferro que treia fum anomenada tren i una fàbrica. Aquell món va canviar -del tot- com ara està canviant el nostre. I té tantes mutacions i tan ràpides que no tenim temps d'adaptar-nos-hi. Molta gent comença a tenir problemes per seguir el ritme, per entendre segons què i per encaixar en situacions que són irreversibles.
Fa un parell de setmanes va coincidir la desaparició de la Blackberry, la de les cabines telefòniques (es veu que encara en quedaven) i la de les gomes Milan. L'última, al final va ser matisada pel fabricant i només es referia a les de color verd i, sembla que, definitivament, aquestes tampoc. Però esclar, qui vol gomes d'esborrar en un món on tothom escriu amb un teclat, oi? De la mateixa manera que, qui necessita trucar des d'un telèfon fix en un món on ja naixem amb un mòbil adherit a la nostra mà? És com quan desapareixien les botigues de música, que primer havien estat de discos i després de CD, perquè tot miràvem youtube i sentíem spotify.
Tot va molt accelerat. Tant, que no tenim temps ni de tenir nostàlgia perquè el dia a dia ens passa per sobre. El nostre món i, sobretot, el nostre paisatge vital està desapareixent de les nostres vides a una velocitat tal que ni ens n'adonem. Són les cabines telefòniques, sí, però també els quioscs. Però, ¿com no vol que els tanquin si ara vostè surt a passejar el diumenge al matí i si observa al seu voltant, pel carrer ningú du un diari de paper sota el braç? Les notícies en paper havien mort i la pandèmia les ha enterrat, però és que als diaris de paper els queda de vida el que li queda de vida al petit percentatge de generació que no es resigna a abandonar poder embrutar-se els dits amb la tinta.
És la paràbola de la caixa d'estalvis. No fa pas tant la bicoca de la teva vida era, o bé treballar en una caixa, perquè era una bona feina y per sempre, o bé tenir un local i llogar-lo a una caixa, perquè volia dir que tenies un bon llogater per sempre. En un món on en quatre dies van desaparèixer les grans caixes i ara en queden tres o quatre de testimonials, el local et va quedar buit perquè va tancar l'oficina i des de llavors ha estat una botiga de iogurts i gelats, una de cigarretes electròniques, una de tinta d'impressora, una de productes a granel, una de carcasses, una bugaderia i un establiment d'empanades. I si treballaves en una caixa, el més probable és que t'hagin jubilat abans de la majoria d'edat.
I això de les caixes, ara bancs, és molt més greu del que sembla. Diria que dramàtic. Ara ens fan operar digitalment i pagar amb targeta. Per tant, els anomenats caixers “automàtics” aviat també seran un record. Però, i la gent gran que no se'n surt amb les app? Doncs a fer cua, dempeus i al carrer, com si fossin proscrits i suportant un mal humor intolerable dels treballadors que encara queden als bancs. I veurem quany els queda de vida als diners, perquè fa cara que aviat seran un altre record. Succeeix igual amb els tràmits de l'administració. La majoria són telemàtics i si vas als llocs perquè t'atengui un ésser humà a qui explicar-li que no hi ha cap casella on introduir-hi el teu problema o perquè no tens signatura digital, cua al mig del carrer. Sigui hivern o estiu. Ah, i una cosa de la que en vull parlar un dia amb més calma, la cita prèvia. La puta cita prèvia o la manera que tenen de treure's a la gent de sobre.
Total, que un servidor va plantejar ahir, com un joc, una pregunta a twitter: ¿Què desapareixerà abans, els quioscs o els caixers automàtics? Moltes gràcies a les 208 persones que van tenir l'humor de votar i que han decidit aquest resultat:
I ja podem preparar els mocadors per dir adeu a aquestes dues coses i al nostre món, tal i com el coneixem ara, en general.