Era una de les frases que omplia pistes els anys 80 i 90: “En absència de violència es pot parlar de tot”. Allò que llavors en deien l’establishment, i que després en van dir la casta, la repetia sense parar. La traducció del concepte seria una cosa semblant a: “Mai acceptarem els postulats que defensa ETA ni negociarem res sobre aquesta qüestió perquè els defensa usant la violència, però si algun dia deixen les armes, llavors no hi ha inconvenient per asseure'ns a parlar del que sigui, només faltaria. I, per cert, a aquesta gent no la perseguim per les seves idees sinó per la seva violència”.

I ETA es va acabar. Per sort. I feliçment. Per tant, sense violència, ja es podia parlar de tot, no? Bé, a veure una coseta... no exactament. Perquè llavors va arribar el concepte “els hereus d’ETA”, imprescindible per seguir posant una línia entre “ells” i “nosaltres” i entre “les coses sobre les quals se'n pot parlar” i les “coses sobre les quals ni ara ni mai tampoc no se'n pot parlar”.

Ja no hi havia violència, però calia seguir satanitzant certes idees. I llavors, perquè continués existint ETA sense que ETA existís, van crear el concepte Otegi. Perquè, per existir, la bèstia necessita un nom i un cos i Otegi era perfecte per fer aquesta funció. Sí, sí, ETA ja no matava però la idea “ETA” s’havia reencarnat en “Otegi”. I “Otegi” passava a ser la bèstia que impedia parlar de tot.

I mentre, a Catalunya augmentava la xifra de les persones que volien que es parlés de tot. Esclar, com que no hi havia violència ni existia cap “Otegi”, endavant, no? Doncs no. Perquè llavors van aparèixer “los amigos de Otegi”. Amb les seves variants “el xofer d’Otegi”, dedicada a la CUP i “és que vostès es fan fotos amb Otegi”, adreçada als indepes en general. El concepte Otegi ja havia arribat a Catalunya.

Però això no era suficient. I així va ser necesària l'existència d'un independentisme violent. Aquests indepes són bons xicots, sí, però com vol que parlem amb ells si els seus líders es van alçar violentament i públicament per a, entre d'altres objectius, declarar la independència d'una part del territori nacional (delicte de rebel·lió)? I no pretendrà que ens asseiem a parlar de res amb qui es va alçar públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis (delicte de sedició)?

Però, a pesar del muntatge del judici amb unes proves que són com Wally i encara les estem buscant, això tampoc era suficient. Calia molt més. Calia la recepta clàssica, amb aquell terrorisme de tota la vida fet amb la tradicional goma 2. I calia un grup terrorista, amb nom i tot, que preparés atemptats amb objectius ja marcats en plànols. I com que calia, ja ho tenim aquí! I això ja ha quedat instal·lat a l'Espanya del blat com un moble a mida.

I per rematar-ho, tenim el “oh, és que els indepes no condemnen els terrorisme d'aquest grup i parlen de muntatge policial”. Vaja, la manera de dir que no són ETA però són Otegi. I una manera molt hàbil d'eludir el debat titulat “per què cada cop més catalans, siguin indepes, unionistes, equidistants, federalistes o semipensionistes dubten dels operatius judicio-policials?

Sí, per una societat democràtica és un problema (i greu) que quatre grillats vulguin posar bombes, si és que realment volien posar-les. Però també ho és que una gran majoria de la societat democràtica desconfiï de la seva justícia i de la seva policia i no s'atreveixi a posar la mà al foc per algunes de les seves actuacions. I és un problema que això passi perquè la societat democràtica està escarmentada pels casos Tamara i Adrià, Dixan, Sandro Rosell, Judici al Suprem o Ahmed Tommouhi.

Sí, sí, potser el paraestat salvarà la unitat de la seva Espanya, però deixarà una societat democràtica on la gent no es creurà mai més ni la justícia ni la policia. I no sé jo si a això se li podrà anomenar societat democràtica.