Hi ha un sector gran de població a l’Estat, però sobre tot a Catalunya, que encara vivim pendents de què passa a Itàlia. Les seves derives ideològiques i polítiques han afectat la nostra manera de pensar i viure, des de Dante a Maquiavel, des de Gramsci a Berlinguer, i des d’Antonioni i de Sica a Fellini i Passolini.

També vivim molt de prop el seu carrousel de governs, i, amb més amargor, el progressiu allunyament d’italianes i italians per la política. Una demostració més: segons dades de participació a les eleccions  de les 7.00 h de la tarda no s’arriba al 52%, uns 8 punts menys que a les anteriors. Des dels media més importants, també els italians, es defensa la fiabilitat dels resultats que les enquestes anticipen: amb aquest alt nivell d’abstenció, donen per segur el triomf de Giorgia Meloni de Fratelli d’Italia i, per tant, determinant en la coalició de dretes-ultradretes amb Salvini, de la Lega Nord i Berlusconi, de Forza Itàlia. Tot i així, és probable que entre la dirigent del partit hereu directe de Benito Mussolini i Enrico Letta, del Partito Democratico i que hauria de liderar una coalició de centre-esquerra, no hi hagi massa vots de diferència. La clau: el nou sistema electoral que afavoreix les coalicions. I la de Meloni, Salvini i Berlusconi, per més impossible que sembli per l’egocentrisme dels seus líders, en surt premiada.

Si es compleix la predicció estadística més elaborada, no serà la primera vegada que el vot de la gent posa el feixisme, en versió original o molt més actualitzada, en el lloc més alt del podi. També per guanyar adeptes i enganyar millor el conjunt d’electors, els líders es modernitzen, i amb ells, els seus lemes

Mentre s’esperen resultats definitius, recordo unes altres eleccions italianes, les del 1976, en què tot i que hi havia una gran expectativa de sorpasso, la Democracia Cristiana va seguir sent el partit més votat, aconseguint gairebé un 38% dels vots, mentre el Partito Comunista d’Enrico Berlinguer va créixer en tres milions i mig més d’electors que en les anteriors eleccions.  L’edat de vot havia baixat pel Congrés, i els joves votaven esquerra. La participació va superar el 93%, i tot i així, no hi va haver cap sorpasso. Les veus més malèvoles deien que havia estat per culpa de la por. Explicaven que governar Itàlia en moments tan difícils havia induït a canviar massivament el sentit del vot, i els electors de la DC havien votat PC, mentre que els comunistes, havien canviat el seu vot i passat la responsabilitat de govern a la DC. O potser seguien, sense recordar-ho, els advertiments de l’església italiana que, molt més abans encara, el 1948, i gràcies als comitès cívics d’acció catòlica, havien empaperat tota Itàlia amb un pasquí on s’hi llegia: “En el secret de les urnes, Déu et veu; Stalin no”. La propaganda va ser aclaparadora, i fins i tot l’inefable Don Camillo, de Giovannino Guareschi, s'hi va sumar, des de la seva aparent bonhomia, a difondre el consell. Però avui, de la DC com a tal, i encara molt més del Partit Comunista Italià, ja no se’n canta ni gall ni gallina. ​

Tornem a les eleccions a Itàlia d’aquest diumenge i dissortadament, si es compleix la predicció estadística més elaborada, no serà la primera vegada que el vot de la gent posa el feixisme, en versió original o molt més actualitzada, en el lloc més alt del podi. També per guanyar adeptes i enganyar millor el conjunt d’electors, els líders es modernitzen, i amb ells, els seus lemes. En els mítings on la Meloni parlava a les anteriors eleccions dels canònics del fascio “Déu, Pàtria i Família”, llença ara els seus dards contra la “ideologia de gènere”, la immigració i els drets defensats per moviments com l'LGTBI. I, de passada, contra la renda mínima. I utilitza com a esquer que pot ser la primera dona primera ministra a Itàlia, quan les seves propostes no queden gens enrere en misogínia de les dels seus companys de coalició i mascles alfa per definició, Salvini i Berlusconi.

No cal repetir que s’està revivint la història, primer com a tragèdia i després com a farsa. Però el desastre que s’està vivint a Itàlia i a bona part d’Europa, hauria de fer-nos pensar que les farses també poden amagar grans tragèdies a segona. I el que s’estén des d’Hongria, les polítiques migratòries de la UE, s’hi assembla massa.