Des de fa uns dies s'ha difós massivament, per part de mitjans de comunicació "líders en audiència", de ràdio, televisió, premsa escrita i digital, informació relacionada amb un procediment judicial denominat "Operació Judes" que se segueix davant del jutjat central d'instrucció número 6, de l'Audiència Nacional. Sabem que el jutge ha decretat el secret d'actuacions, és a dir, per preservar l'objectiu de la investigació, la causa és secreta per a les defenses i per al públic en general, tret de per al jutge, el fiscal i la força actuant, en aquest cas, la Guàrdia Civil.

Aquest secret ha estat parcialment trencat amb titulars sorprenents sobre la possible vinculació de les presumptes activitats delictives d'aquestes persones investigades ―membres dels CDR― amb els presidents Torra i Puigdemont.

S'ha publicat que els detinguts haurien disposat del suport del president Torra per entrar al Parlament i des d'allà "prendre el Parlament". Això és una cosa que ha dit un dels detinguts que, al seu torn, l'hi van explicar... No creguin que estic interpretant; sí, es tracta d'"informació", ja que ha estat presentada ufanament com a "exclusiva" pels seus responsables. Ja veuen, un acte de subversió consistent que la més alta autoritat de la Generalitat de Catalunya pretendria donar un "autocop" des de la institució que governa. Sí, coherència interna i lògica brillen per la seva absència, però això no ha estat cap obstacle perquè fos difós en grans i persistents titulars.

Així mateix, s'ha insistit ―en grans titulars― en la "dada" que Torra i Puigdemont haurien requerit els serveis d'aquestes persones, com a "enllaç", a fi de facilitar-se mútuament documentació. Sí, els mateixos que no tenen cap problema per trobar-se a Waterloo, que fan actes conjuntament, resulta que deuen ser molt poc productius en les seves trobades, perquè necessiten la intervenció dels investigats per comunicar-se. Un nou exemple de falta de brillantor en l'audàcia dels autors d'aquestes publicacions.

També s'ha publicat que Anna Puigdemont, germana del president Puigdemont, s'hauria reunit amb alguns dels investigats, a Barcelona, a fi de rebre "documentació i informació sensible" que faria arribar al seu germà. Atès que ningú no li va trucar per a, almenys, contrastar aquesta "informació", que, a més, incloïa una data determinada, l'al·ludida no va tenir més remei que publicar un comunicat aclarint, entre altres coses, que ella no va anar a cap reunió: "És materialment impossible que jo hagi participat en aquella reunió per raons familiars perfectament acreditades i documentades".

Alguns em diran que no feia falta contrastar aquestes "informacions" perquè la font és prodigiosa, infal·lible i poderosa; les filtracions només podrien procedir dels qui hi tenen accés: jutjat, Guàrdia Civil o fiscalia. És veritat, quin dubte hi pot haver que la font és poderosa, no hi ha més poder que el que representen els qui tenen accés a la informació en un procediment declarat secret; tanmateix, no és infal·lible. No pot ser-ho mentre estiguem en la fase d'instrucció, en la qual els investigats ni han estat processats ni han estat acusats formalment ni han estat jutjats ni han estat condemnats. És a dir, són innocents fins que, després de la celebració d'un judici amb les degudes garanties, es demostri el contrari mitjançant el dictat d'una sentència. Presumpció d'innocència.

Difondre dades d'un procediment penal declarat secret suposa una mala pràctica, sens dubte, ja que no només deixa indefensos als investigats, sinó que la llei expressament ho prohibeix

En aquest estadi d'investigació judicial ―fase d'instrucció―, el mínim que es podria exigir als periodistes és que contrastessin degudament. La mínima diligència requerida en aquests casos als mitjans de comunicació té a veure, ni més ni menys, amb el dret fonamental a la llibertat d'informació, que té dos vessants essencials: el dret d'informar per part del professional sobre fets rellevants pel seu interès públic i el dret de la ciutadania a rebre informació veraç. El Tribunal Constitucional ha insistit que el requisit de veracitat és "una peça essencial en la configuració de l'estat democràtic, que garanteix la formació d'una opinió pública lliure i la realització del pluralisme com a principi bàsic de convivència". De tal manera que l'exigència de veracitat no inclou "la transmissió de rumors, invencions o insinuacions insidioses, així com la de notícies gratuïtes o infundades" (STC 199/1999, de 8 de novembre).

No creguin que el requisit de la veracitat exigeix que la notícia sigui absolutament veritable, només es requereix que s'acrediti una mínima diligència de contrast. N'hi hauria hagut prou amb una simple trucada, fins i tot encara que aquesta no hagués estat atesa. Vegin que la tasca dels periodistes no consisteix a convertir-se en notaris, només es tracta de salvaguardar el dret que té la ciutadania a rebre notícies mínimament contrastades, a fi de formar una opinió pública lliure de biaixos o interessos polítics i econòmics que pretenguin mediatitzar-la.

En aquest cas concret, tractant-se del delicte investigat ―qualificat com a terrorisme―, la cautela en la difusió d'aquestes informacions es fa més necessària. Així ho ha establert el Tribunal Constitucional, ja que es necessita "més cura en el contrast en virtut de la transcendència més important de la informació" (SSTC 219/1992, de 3 de desembre; 240/1992, de 21 de desembre).

No creguin en absolut que el que proposo és que els periodistes no publiquin fets rellevants, d'interès públic, encara que provinguin d'un sumari declarat secret, es tracta que, almenys, el que publiquin sigui veraç. Difondre dades d'un procediment penal declarat secret suposa una mala pràctica, sens dubte, ja que no només deixa indefensos els investigats, sinó que la llei expressament ho prohibeix ―i ho penalitza―. Així mateix, genera una banalització de la finalitat que persegueix el secret d'actuacions, convertint-lo en arma llancívola contra l'adversari polític, que, en aquest cas, està representat per tothom que sigui independentista o que ho defensi. Tanmateix, aquesta és una altra qüestió, no menor, sobre la qual caldria dedicar un altre article.

A més, aquesta pràctica tan poc rigorosa, de la qual han fet gala els mitjans de comunicació en aquests últims dies, sens dubte vulnera la directiva 2016/343 sobre presumpció d'innocència, ja que el sol fet que autoritats o funcionaris hagin participat en la difusió d'aquestes "notícies" i, fins i tot, que altres autoritats i càrrecs públics l'hagin reproduït en la seva particular cursa per guanyar més votants de cara a les pròximes eleccions, devasta absolutament qualsevol pretensió que prosperin les euroordres que es tornaran a emetre, una vegada es conegui la sentència sobre el procés.

Aquesta qüestió tampoc no és objecte del present article, n'hi ha prou amb unes pinzellades sobre les repercussions que aquests infames titulars podrien tenir sobre altres drets fonamentals; sobretot, aquí, es tracta d'exigir, com a ciutadana, una informació mínimament contrastada, que és el mínim que s'espera en una societat democràtica.

Joan J. Queralt
Opinió Caça major Joan J. Queralt
Gonzalo Boye
Opinió Tranquil·litat Gonzalo Boye