Cada setmana, un o dos cops com a mínim, salta alguna notícia que demostra el que significa Catalunya per a Espanya. Ara han estat les inversions, millor dit, la manca d’elles, l’absència més gran de retorn d’impostos més greu en una dècada. Diversos són els aspectes que criden l’atenció. El primer és obvi. En efecte, crida l’atenció que amb la mateixa llei de pressupostos es pugui invertir més del pressupostat en una regió —res de nacionalitats, que les paraules les carrega el diable, constitucional en aquest cas— que en una altra. El dèficit d’inversió es pot comprendre: malgrat el que mana la llei de pressupostos, es guarden els diners a la caixa i llestos. Que es pugui invertir amb un superàvit escandalós en altres regions costa més de copsar. Els estrictes formalismes pressupostaris i una administració en mans d’uns constitucionalistes ferris on la llei és religió i no hi ha més que la llei parlarien més aviat que això fora impossible. Quadrar els minus d’uns amb els plus dels altres significa o fer il·legalitats o fer màgia. La màgia constitucionalista. O la llei és la de l’embut.

Semblaria que, al revés de les resolucions judicials inexcusablement complibles sota pena criminal, les lleis es poden deixar de banda impunement. El que diu el Parlament, aquí las Cortes Generales, seria paper mullat. Els fets ens donen una resposta inequívoca. Una altra cosa és que vulguem parlar del sexe dels àngels, que és un sexe, a sobre, desproveït d’interès, ni que fos literari. L’altra qüestió que crida l’atenció és que els governs se n'assabentin dels desfasaments de la llei pressupostària/del pressupost realment executat per la premsa, com si de simples ciutadans es tractessin. O sigui que fins que no hi ha dades oficials, ningú veu, ni aquí ni allà, que manquen obres com les grans i tradicionalment oblidades infraestructures. En certs llocs claus de la nostra geografia on havia de produir-se un embús de màquines removent terrenys, cimentant, transportant i clavetejant la terra, l’única transformació, a tot estirar són abocadors il·legals. O com continuem a la cua de la recerca superior. Ni tals sols es liciten els projectes. No cal muntar gaires observatoris de l’execució dels pressupostos per constatar la incúria, aquesta sí, constitucional.

Un factor clau podria resoldre això: el poder públic que inverteix hauria de ser el que recapta. Però, hélas!, a banda de la Hisenda central, només País Basc i Navarra tenen aquesta possibilitat. Només cal passejar pels seus carrers per veure'n el resultat. Allà que l’Estat inverteixi el programat o no, a part que s’ajusta prou la realitat a la comptabilitat oficial —pobre d’ell!—, és un llast menor: tenen la seva pròpia caixa.

De l’espanyolisme català, el que viu i conviu al Principat, resulta incomprensible per a les gents corrents que no clamin contra el castic que ells també reben. No entenc el masoquisme d’aquests espanyols de bé en voler patir igual que els dolents espanyols amb qui conviuen.

No vull tornar al tema que no es vol mai reconèixer per part dels que van perdre la possibilitat de tenir també la caixa, com se’ls va oferir. L’excusa: no era popular recaptar impostos. Es veu que bascos i navarresos deuen ser d’uns gustos més extravagants, gustos d’aproximar-se el més possible a un Estat: la hisenda pròpia digna de tal nom.

El finançament dit autonòmic a Espanya no passa de ser una broma, perquè no és més que la pagueta setmanal del pare als fills. A sobre el pare és, per dir-ho així, un pagador despistat. Encara hi ha algun que parla d’Estat quasi federal?

De tota manera ens sortim més bé que malament, però a cada bugada —exercici fiscal— perdem un llençol —una partida real menys—. La prova rau als ulls dels qui la vulguin veure en la deserció de la burgesia catalana que ni està ni se l’espera, que ha perdut tota la seva força en altres èpoques motora. Aquí també la pantalla és una altra, i més aviat en baixa definició.

Aquesta fugida de l’Estat envers Catalunya es presta a moltes explicacions. Definit el no-res, permet totes les llicències retòriques i totes les conjectures, cap de bona, és clar, perquè el buit és dolent per difícil.

A mi, però, sempre m’ha sobtat la reacció de l’espanyolisme català. L’espanyolisme de veïnatge espanyol el puc entendre: Catalunya no es mereix res i se li dona el que mereix. Raonament impecable. Però de l’espanyolisme català, el que viu i conviu al Principat, resulta incomprensible per a les gents corrents que no clamin contra el castic que ells també reben. Podran estar molt orgullosos de sentir-se sobiranament espanyols i menystenir i, fins i tot, tenir subjugats, els catalans. El que no entenc és el masoquisme d’aquests espanyols de bé en voler patir igual que els dolents espanyols amb qui conviuen.

Certament, som davant d’una estructura psicològica que no està a l’abast del comú de les persones: patir per fer patir el veí.