La insuportable lleugeresa de l'ésser... català

Sabem des de Nietzsche, amb la inestimable ajuda de Milan Kundera, que la insignificança de les nostres decisions pot arribar a ser un pes insuportable. Però només si hom és conscient de la seva futilesa. Si, en canvi, aquesta lleugeresa es guarneix amb galindaines lluminoses i es ven amb pomposa rutilància, aleshores qualsevol futilesa pot esdevenir un acte grandiós. Al capdavall, viure en l’engany és una forma de conquerir la felicitat, o això diuen.

Viure l’engany o vendre l’engany, que és el que acostuma a passar quan les decisions pertanyen al capciós món de la política. Especialment, si la política es refereix a qüestions que afecten els drets i les necessitats catalanes, un terreny on la lleugeresa dels acords arriba al paroxisme. Són tantes les vegades que ens han anunciat grans pactes inflats amb la buidor més absoluta, que certament devem ser el poble que més pateix la insuportable lleugeresa de l'ésser.

La darrera d’aquestes insignificances, parlada a bastament els darrers dies, ha estat l’acord que han signat Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, i que s’ha presentat a bombo i plateret com si fos un pacte històric. En realitat, aquest acord no només significa la consolidació del caràcter autonòmic de Catalunya, i ajorna sine dine la reivindicació del concert econòmic, sinó que és una simple actualització inflacionària dels acords de 2009, que ja aleshores eren del tot insuficients. Per dir-ho ras i curt, el pacte Sánchez-Junqueras ens ha situat molt abans del procés català i de tota lluita que va culminar en el Primer d’Octubre. Des de la perspectiva del finançament català, és un retrocés que ens situa abans de la consulta per la independència d’Arenys de Munt. No es pot dir d’altra manera: és un pacte de derrota signat per un súbdit.

Si el tema és per ell mateix decebedor, adquireix una pitjor semblança quan se situa en paral·lel a l'altre acord de Sánchez, en aquest cas amb el País Basc. A diferència de la inacceptable buidor del pacte català, l’acord que acaba de subscriure el PNB amb el PSOE és d’una enorme importància històrica que situa el País Basc gairebé a les portes de la sobirania d’un estat. Aquí no es tracta d’un repartiment fal·laç de la xocolata del lloro —que és exactament el que ha signat ERC—, sinó d’un traspàs que converteix Euzkadi en l'única autonomia que gestionarà l’atur i els subsidis de desocupació. Per concretar, els bascos assumiran la gestió de les 30 oficines i els 534 treballadors que té el SEPE al País Basc. Com explicava El Nacional, en un territori de 2,2 milions d’habitants, Euzkadi gestionarà 820 milions anuals i més de 51.000 persones seran beneficiàries de les prestacions. L’acord també implicarà el traspàs futur del conjunt de la Seguretat Social, incloses les pensions, la qual cosa dinamita completament l’estreta lògica autonòmica i situa Euzkadi en màxims de sobirania.

El PNB pacta sobirania a l’engròs, mentre ERC accepta unes menudalles farcides de quincalla

És a dir, per entendre’ns: en el mateix moment, amb el mateix president del govern espanyol en situació precària i necessitat d’oxigen, el PNB pacta sobirania a l’engròs, mentre ERC accepta unes menudalles farcides de quincalla, que ni tan sols serveixen per alleugerir la caixa. En el cas basc, es compleix l’Estatut de Gernika; en el cas català, directament es pixen en el nostre Estatut. Per què? Perquè el PNB ha persistit i mai no ha fet passes enrere en el seu projecte d’assolir la sobirania econòmica. A ERC, en canvi, li han tremolat les cames des del primer moment en què el seu líder va anar a presó, i ja mai més ha mostrat un mínim coratge. Junts, en canvi, s’ha mantingut en la lluita pel concert, però la impossibilitat d’anar a l'una amb els republicans ha afeblit completament la pressió que es podria fer des de Catalunya. En certa manera, com em deia un líder socialista no fa gaire, “Els bascos negocien de veritat. Vosaltres sou una broma. Us hem pres la mesura”.

Per acabar, constatar per enèsima vegada que a Espanya només li amoïna Catalunya. La prova és el soroll i la histèria del nacionalisme espanyol de tots els colors —des de peperos a socialistes, passant pels Podemos i Sumar— arran del pacte de Junqueras, malgrat no significar pràcticament res. I, en canvi, la indiferència absoluta d’aquests mateixos amb un traspàs al País Basc que és una autèntica llepada a la sobirania espanyola. Catalunya és la qüestió i és l’obsessió, no endebades sempre recorden que som espanyols per dret de conquesta. Per concloure, ERC ha fet molt soroll, no ha aconseguit res substancial i a sobre ha atiat l’anticatalanisme previsible. És a dir, ha fet un pa com unes hòsties.

Com a final, una cita de la meravellosa novel·la de Kundera: "Va arribar a la conclusió que la qüestió fonamental no és: sabien o no sabien? Sinó: és innocent un home quan no sap?, un idiota que ocupa el tron està lliure de tota culpa només per ser idiota?".

Com diria el savi, bona pregunta...