Iñigo Errejón és el cervellet de Podemos. Fer-ne un retrat és difícil perquè, quan el mires, només hi veus l'expedient acadèmic. La cara de criatura i el cos esquifit donen a la seva activitat mental una presència exagerada, sospitosa o maquiavèlica. L'aspecte d’home desvalgut, en un escenari farcit de femmes fatales i mascles alfa, el fa semblar una persona introvertida i fins i tot una mica friqui, a mig camí entre la rata de laboratori i el científic il·luminat que volent salvar la humanitat acaba fabricant un frankenstein.   

Nascut a Madrid el 1983, Errejón és el polític més jove de primer nivell. Sánchez, Rivera, o el mateix Pablo Iglesias, encara són fills dels anys setanta. Errejón és de la generació dels Erasmus. Des del primer dia ha viatjat per Europa sense passaport. No fa tuf de destape, ni de hippisme ni de Transició. Tot i que Iglesias i Errejón només es porten cinc anys, vénen de móns diferents. Iglesias és fill de l’Europa de la màquina d’escriure i les fronteres, mentre que Errejón va arribar directament a l’Europa d’internet i de les xarxes.

Semblava que Errejón hagués fet la tesi doctoral per assaltar el poder

Quan Podemos va esclatar en les europees de 2014, Errejón feia un any i mig que era doctor. La seva tesi es titulava: La lucha por la hegemonia durante el primer gobierno del MAS en Bolivia (2006-2009): un anàlisis discursivo. Malgrat el seu aire de Boy Scout, semblava que hagués estudiat expressament per assaltar el poder i Pablo Iglesias el va proposar per dirigir la campanya de Podemos. Sigui per les teories acadèmiques, sigui per la finestra d’oportunitat que van obrir la crisi i l’independentisme, la campanya va ser un èxit tan sonat que el nou partit va obtenir més d’un milió de vots. 

A partir d’aquí la vida d’Errejon esdevé una cursa d'improvisació i d’adrenalina. D’entrada es va convertir en tertulià estrella de la Sexta i en un dels líders del nou partit, juntament amb Iglesias, Echenique i Monedero, que va saltar aviat de la direcció. De seguida, els diaris el van tractar de corrupte per no complir les hores d’una beca que tenia a la Universitat de Màlaga en plena voràgine política. La relació amb la nòvia –avui represa- se’n va anar a fer punyetes. Com a encarregat de la secretaria política de Podemos va haver de dirigir el desplegament territorial amb la pressió d’uns calendaris electorals apretadíssims.

Els famosos cercles van servir per articular el partit en una primera etapa. Quan un partit comença, la manera d’aplegar el màxim de gent i de seleccionar els millors és donar peixet a les idees de tothom. Els partits funcionen com els exèrcits del passat, que prometien menjar per tothom i dret a saqueig en cas de conquesta. El mite de la democràcia interna i les decisions col·legiades van ajudar-lo a salvar els primers mesos. Després, a mesura que les crisis internes anaven esclatant, Errejón va anar afinant les estratègies. Al final ha aplicat la mateixa combinació que va impulsar l’independentisme: l’hiperlideratge mediàtic i la força territorial.

D’aquesta combinació han sortit les confluències amb les esquerres nacionals no castellanes que ara estructuren la força del partit. El fet que Errejón parli català no és un atzar. El va aprendre durant el temps que va viure a Girona en plena efervescència de les consultes per la independència. Durant un parell d'anys va escriure la tesi a Girona, on probablement hi tenia una nòvia. És fàcil d’establir paral·lelismes entre l'objecte d'estudi de la seva tesi i la crisi territorial que Catalunya ha obert a Espanya: Bolívia és l’únic país del món que es defineix en la Constitució com un Estat plurinacional.

Girona i Los Angeles van suavitzar les seves idees centralistes i leninistes

Durant els anys de doctorat, Errejón va analitzar com el partit d’Evo Morales va utilitzar les tensions territorials per consolidar el poder arreu del país i substituir la vella i corrompuda oligarquia blanca d’origen europeu. El 2007, el professor de la universitat de UCLA John Agnew el va rebre al seu despatx de Los Angeles per ajudar-lo a orientar la seva recerca. En aquella època, el líder de Podemos creia que l’Estat era poc més que un sistema de distribució de bens materials. Segons Agnew, tenia idees molt centralistes i molt leninistes: “Era una noi brillant amb una visió molt tancada del món”, va declarar a El País una mica perdonavides. 

Sembla que Agnew i Girona van flexibilitzar el pensament d'Errejón i el van ajudar a entendre que les nacions no existeixen per caprici de la burgesia. Estudiant el problema de Bolívia, Errejón es va adonar que la identitat no es pot evitar i que el centralisme sempre és més còmode, però que sovint només serveix per encobrir formes primitives de classisme i de supremacisme ètnic. Després de coquetejar amb el republicanisme, amb el patriotisme comuner i amb les revolucions antiglobalitzadores, el simulacre del 9N va donar-li l’element subversiu que necessitava.

Abandonada pels polítics independentistes, la idea del referèndum va permetre a Podemos anar a les generals amb un discurs trencador, sense necessitat d’insultar l’església, la monarquia, l’exèrcit, ni els pares de la Transició. Els bons resultats del 20D i les victòries de Madrid i Barcelona, a les municipals, han generat problemes nous dins del partit. Podemos necessita quotes de poder per consolidar l'estructura de fidelitats. Només així podrà convertir la maquinària de guerra electoral que és el partit en un instrument de govern fort i efectiu. 

El fet que Podemos no hagi aconseguit el poder en el primer assalt ha obert discussions sobre la tàctica a seguir. Iglesias i Errejón estan d’acord que Podemos ha d’utilitzar les disfuncions territorials per substituir la oligarquia que ha construït el seu poder sobre la dominació de les nacions no castellanes d'Espanya. A partir d’aquí, Errejón és un teòric, mentre que Iglesias és un home d’acció. Errejón funciona per estudis i enquestes mentre que Iglesias es mou per intuïció. El llenguatge polític d’Errejon es construeix en frases llargues plenes de neologismes acadèmics, mentre que Iglesias sap parlar amb la simplicitat sintètica i brutal dels quinquis de Vallecas. 

Ara els diaris diuen que els pactes amb el PSOE han obert una crisi entre tots dos. La destitució de l’exsecretari d’organització Sergio Pasqual, proper a Errejón, s'ha pintat com un acte d'autoritarisme per part d’Iglesias. En realitat l’episodi només ha posat de manifest dues maneres de funcionar que es complementen, com es complementaven Guerra i González en els bons temps del PSOE. La diferència, es dirà, és que a Podemos l’última paraula la té el líder radical. Per descomptat són uns altres temps. Però si, per Ada Colau, Barcelona és un mitjà per arribar a governar Madrid algun dia, per Errejon i per Iglesias, Madrid és un mitjà per arribar a governar Europa, Amèrica i fins i tot el món. 

Vull dir que a diferència de la majoria de polítics de l'Estat -Rivera, per exemple, és el nino de la CIA- tenen una idea elaborada d'Espanya i de la globalització. De moment, els queda camp per córrer. I difícilment partiran peres.