Ha començat la campanya per a les eleccions municipals a Catalunya i, com sempre, amb retrets mutus entre candidats. S'hi afegeix en general que les propostes en molts casos són indistingibles entre partits i en aquesta ocasió, com a novetat, tot això ve adobat amb ingents promeses de mannà, que cauen des del cel de La Moncloa, on Pedro Sánchez ja ha iniciat també la seva promoció personal per continuar al càrrec quan acabi la legislatura.
A la major part de la població, la campanya li importa força menys que un partit de futbol entre equips amb enemistats històriques, o que un festival d'Eurovisió que, de tan caspós com és, ha acabat resultant fascinant. És igual que també en partits i certàmens el que pugui passar sigui previsible, perquè sempre pot sobrevenir un aldarull en meitat del camp per una colla de mal educats que l'envaeixen o una acusació de plagi contra la cançó guanyadora del festival. En temps d'intel·ligència artificial, i contents tots amb el mantra que mai no serà creativa, el que resulta estrany és que la gent no hagi advertit que totes les cançons sonaven a alguna de prèvia.
Experiència, tolerància, visió holística, a vegades, fins i tot saviesa solen prodigar-se més a mesura que anem complint anys. En altres països ho tenen molt clar, però en el nostre no és així
Des d'aquest punt de vista que l'actualitat es marca només per l'excepció, dues dades s'han de ressaltar en aquest inici de campanya. Un és el favor que, potser ja a deshora, sembla haver volgut fer Bildu al PSOE per intentar evitar el sorpasso del PP en aquestes eleccions. La renúncia que han fet part dels seus candidats condemnats per delictes de sang a ocupar el seu càrrec, si són elegits, sembla encaminar-se a apaivagar els ànims d'alguns barons socialistes que es juguen en la seva comunitat la majoria absoluta i que saben que la seva formació encara té respecte a aquest tema moltes ferides obertes. Encara que sigui més que improbable que la Fiscalia presentés davant de la sala 61 del Tribunal Suprem una demanda d'il·legalització de Bildu en vista del que encara prescriu la llei de partits polítics que PP i PSOE van consensuar fa dues dècades, és millor evitar escenaris d'aquest tipus. Al final, Bildu i el PNB estan aconseguint sense soroll apropar Euskadi a tots els etarres que encara compleixen condemna. Millor evitar qualsevol escenari que perjudiqui aquest assoliment.
L'altra excepció a tot el que és previsible de la campanya ha estat el to de desqualificació amb què Anna Grau i Eva Parera han criticat Maragall i Trias en el debat que es va fer a Betevé. Grau va acusar Maragall de repapiejar i Parera va recomanar a Trias que sintonitzés bé l'audiòfon, crítiques a dues condicions que solen donar-se en la gent gran. No vull ni imaginar què hauria passat si a un candidat li hagués passat pel cap criticar Colau pel fet que no sigui una sílfide o dir a qualsevol de les dones que el seu sexe limita la seva capacitat. Però aquesta nostra és una societat edatista, gerontofòbica, on el culte a la joventut fins i tot afecta els qui es troben ja en edats més pròximes als iaios que als nets. Experiència, tolerància, visió holística, a vegades, fins i tot saviesa solen prodigar-se més a mesura que anem complint anys. En altres països ho tenen molt clar, això, però en el nostre no és així. Només per aquest imperdonable error, les dues candidatures que ja per si mateixes queden fora de totes les enquestes mereixen aquest resultat, perquè, de quina manera haurien de mirar i tractar, en cas de governar la ciutat, la que s'ha anat convertint en la franja d'edat més gran de la població de Barcelona?