Un empresari tecnològic em deia fa unes setmanes que el segon embat del procés pot ser molt més ràpid i curt que el primer. En tecnologia, els cicles cada cop són més curts gràcies a l’aprenentatge, i el mateix pot passar amb el procés. Hem après del primer intent, el del 2017, i el segon podria anar molt més ràpid.

Vist en perspectiva, penso que té raó. Vaig viure des de la creació del Cercle Català de Negocis el 2008 (el mateix moment que es creava l'ANC, per cert), com una gran part de la societat no veia necessària ni possible la independència, i vam trigar com a societat uns cinc anys a posar-la a l’imaginari de la majoria i guanyar el relat. I a partir d’aquí, vam trigar uns cinc anys més a preparar-nos per al primer embat, el d’octubre del 2017.

Ara portem cinc anys d’impàs, de divisió de l’independentisme, caracteritzats per una ERC que ha fet marxa enrere i es manté a la via dialogada, mentre que tant Junts com la CUP continuem apostant per la confrontació no-violenta.

Aquest impàs s'acaba quan els afiliats de Junts per Catalunya prioritzem trencar el Govern per encapçalar una nova etapa amb un nou intent per culminar la independència, en lloc de mantenir el poder d’un govern autonomista. Mentrestant, en paral·lel, l’ANC torna a agafar el lideratge i pressiona clarament els partits amenaçant de crear una quarta llista, i Òmnium reclama construir un espai estratègic més ampli. Sembla que res es mogui, però hi ha canvis substancials que donaran resultats en els propers mesos, i la possible tornada del president Puigdemont podria ser-ne un potent catalitzador.

Ara l’independentisme es divideix formalment en dos: els que volen seguir dialogant amb l’Estat de manera indefinida i els que estem per la confrontació amb l’Estat, que possiblement acabarà en un diàleg final

El resultat és que ara l’independentisme es divideix formalment en dos: els que volen seguir dialogant amb l’Estat de manera indefinida i els que estem per la confrontació amb l’Estat, que possiblement acabarà en un diàleg final, si més no en la negociació d’actius i passius.

Tal com va dir l’ANC l'11-S, és moment de caixa o faixa. O independència o eleccions. I això és el que Junts per Catalunya ha acceptat votant sortir del Govern. No podem continuar igual, calia sortir del Govern i caldrà una moció de confiança, o de censura, que activi unes eleccions anticipades, perquè aquest govern no pot perdurar amb 33 diputats. El president Aragonès ha enganyat els dos partits que li vam donar suport i caldrà refer majories d’una manera o altra.

A les properes eleccions l’independentisme anirà dividit, ja hi va anar des del final de Junts pel Sí, perquè ERC així ho va voler; però aquest cop, entre partidaris de seguir dialogant amb l’Estat, encara que no hi hagi cap possibilitat d’avançar significativament, i els partidaris de confrontar amb l’Estat com a única opció real per culminar.

I tal com ho veig, ara som 41 diputats per la confrontació i 33 pel diàleg; però, amb una possible quarta llista que atregui independentistes abstencionistes, podríem passar a una proporció més important entre independentistes de la confrontació contra els del diàleg. Si això passa, el país viurà un nou impuls amb una estratègia compartida per la confrontació amb Junts, la CUP, el CxR i l’ANC, i una segona part del procés que ara hauria de poder ser molt més ràpida que la primera i situar el segon embat en la propera legislatura, i esperem que la darrera abans de constituir la república.

Cal treballar perquè sigui una realitat, i no dependrà de sigles, sinó de voluntats dels votants. Si hi ha una majoria disposada a aquest segon embat, i supera clarament l’independentisme dialogant, el procés acabarà amb èxit.