Finalment l’entranyable diputat Francesc-Marc Álvaro va aconseguir el seu minut de glòria. Feia tant de temps que no en sabíem res, que hom no podia assegurar si definitivament s’havia fos amb l’escó, o estava en procés d’introspecció metafísica a la recerca de la identitat perduda. Però el bo d’en Francesc ha reaparegut a les nostres vides gràcies a un moment de sobtada inflamació independentista, i ara ja sabem dues coses: que no ha tornat a can Godó, i que continua essent diputat, i ambdues constatacions ens omplen de joia.
Així ha estat, doncs, com, des de l’escó que encara no l’ha engolit, el diputat d’ERC ha tingut una epifania i, armat amb una estelada, s’ha plantat davant d’en Marlaska per preguntar-li si pensa que l’estelada és una arma de destrucció massiva. Impressionant. Després d’un gest de tan inusitada valentia, podem assegurar que tenim la República Catalana a tocar. És el miracle de l’independentisme interruptus, una mena de plantejament que s’activa quan cal fer postureig o aconseguir una estoneta al Telenotícies, però desapareix quan la qüestió va de veres. Pur gest oportunista, pura estètica vàcua, pura propaganda tot a cent, sense altre objectiu que anar guanyant temps per no arribar enlloc.
Tornarem a la gestualitat inútil? És aquesta la revifalla que auguren els profetes? Viurem un nou temps d’independentisme de saló, sense coherència, ni estratègia, ni horitzó real, tan farcit de renúncies, com carregat de simbolismes d’insofrible buidor? Ho plantejo gairebé com a vacuna, perquè intueixo que aquells que ens varen enlluernar amb la retòrica, mentre ens estafaven amb els fets, tenen la intenció de tornar a remenar la cua. És a dir, de tornar a estafar-nos.
Pur gest oportunista, pura estètica vàcua, pura propaganda tot a cent, sense altre objectiu que anar guanyant temps per no arribar enlloc
L’exemple del xou de l’estelada al Congrés és de manual. És el mateix partit que s’ha engolit el gripau de Rodalies i ha pactat una punyetera vergonya? És el mateix que ha demanat a Podem que voti contra la cessió d’immigració a Catalunya que demana Junts, segons va explicar en detall el senyor Iglesias? És el mateix que ha potinejat la DGAIA? El mateix que ha regalat tot el poder de Catalunya al pitjor PSC de la història, que dona suport sense esquerdes al triler d’en Sánchez, i que ha cedit la investidura i els pressupostos de Catalunya al president més espanyolista de la història? És aquest partit el que ens surt ara ensenyant l’estelada al Marlaska, com si fos un gest heroic? Quina presa de pèl és aquesta? Tan estúpids ens creuen? Es mengen tots els marrons contra Catalunya dels socialistes, els regalen el poder gratis et amore, fan la genuflexió permanent al poder espanyol, consoliden un defensor del 155 com a president de la Generalitat, però res, treuen l’estelada, i queden immaculats de les seves misèries. És de traca i mocador. Trist, si no fos patètic.
Ja n’hi ha prou d’independentisme de fogueig, que només es mou per l’estètica, sense horitzó, ni objectiu, eternament instal·lat en la roda del hàmster. És l’independentisme servil i inútil que deixa el terra erm, cremant voluntats, iniciatives i esperances, i que mai, mai no ens conduirà a la terra promesa. No ens calen estelades als morros d’en Marlaska. Ens cal dir que no a les seves polítiques, a les seves estafes, a les seves agressions. Aquesta és la coherència: fets, i no xaronades.