La zona que ha cremat a les Gavarres forma part dels paisatges de la meva infantesa. I quan crema un dels espais que il·luminen la teva memòria sentimental, la teva vida crema, com la pell suada sota el sol de l’estiu mentre pedalava per la riba del riu Daró, seguint els passos de la Madame i el Monsieur, els gossos de la família, que viatjaven de Vallvidrera a Sant Miquel de Cruïlles i de Sant Miquel de Cruïlles a Vallvidrera. La Madame, per cert, havia sigut mare d’una gosseta anomenada Bleda, que varen matar uns caçadors que solien executar qualsevol animal que els dificultava la caça. Uns altres incendiaris. Aquest article, però, no va d’incendis geogràfics relacionats amb la memòria de cadascú, sinó d’altres incendis també causats per la ment executora dels éssers humans. Em refereixo a la política i a unes enquestes aparegudes en molts diaris que prediuen una majoria absoluta del PP i del seu fill bord, Vox, a conseqüència del casori postelectoral.
Res no fa pensar que les enquestes estiguin equivocades, i si no hi ha un cataclisme fora del control del lawfare, a finals del 2027 patirem un govern involucionista que tindrà, ben segur, Catalunya i els nostres drets nacionals en el visor del Cetme, perquè no s’entendria aquesta exacerbació del nacionalisme espanyol garrotvilista sense el procés i el postprocés. Si hi ha una veritat absoluta al llarg de la història d’aquesta desgràcia anomenada Espanya, és que, sense el contra Catalunya, Espanya no existiria. I un cop agafades les regnes del poder, l’aliança PP-Vox funcionarà com un rodet venjatiu, encoratjat per la troupe dels Espada, Boadella, Azúa i Cercas, intel·lectuals que destil·len odi envers el país on varen néixer. Ara que les enquestes els assegura una unitat de destí en l’universal, estan esmolant les espases de Santiago amb el desig de passar factura, mentre que a l’altre costat només hi ha rufianisme de cañita, junquerisme il·luminat, puigdemontisme messiànic, illisme monacal i post colauisme ecoequidistant. Alguns parlen d’Aliança Catalana com a solució; jo només ho veig com una rebequeria destinada a desfer-se com el sucre quan els garants de Sílvia Orriols es cansin d’ella. Al costat de Sílvia Orriols, no hi ha ningú per substituir-la al timó. Talment com succeeix al país.
Acceptar les enquestes és com preparar-se per a la pròxima gran apagada. Una apagada democràtica i també fosca, perquè quan escolto Ignacio Garriga, veig, talment, Juan Antonio Samaranch, abans que fos Joan Antoni, i Pablo Porta, recordat duo universitari que es dedicava a repartir estopa als claustres universitaris a alumnes descarrilats ideològicament. Suposats republicans. Suposats monàrquics. Suposats liberals. Suposats rojos. Unitat de destí en l’universal. Havies de ser un camisa blava.
Si hi ha una veritat absoluta al llarg de la història d’aquesta desgràcia anomenada Espanya, és que, sense el contra Catalunya, Espanya no existiria
La diferència entre aquells temps de la postguerra i ara és que actualment vivim en un país democràtic, però la situació és tràgica, ja que aquells poders que han de garantir la salut democràtica s’han passat al bàndol dels guanyadors de les enquestes, especialistes a anomenar antidemocràtics tots els que no combreguen amb les seves creences. Per Déu i per Espanya. Les enquestes són clares i ningú, veient la deriva del país, Espanya, és capaç de dubtar de la seva veracitat. Qui vulgui negar-les, farà realisme màgic.
De res han servit cinquanta anys de democràcia. El país continua sent tan reaccionari com sempre, amb l’afegit d’una espanyolització nacionalista exprés soferta per molts progressistes que varen esquinçar-se les vestidures quan Espanya, deien, es trencava per culpa dels catalans nazis que volien una Catalunya lliure de les seves grapes. Jo vaig conèixer uns quants socialistes profundament catalanòfobs i el procés va ser com un exorcisme. Els varen sortir tots els dimonis, i molts esquerranosos han canviat de bàndol amb l’excusa de la corrupció del govern de Sánchez. El veritable punt d’inflexió va ser el procés i una catalanofòbia de bressol que mantenien, per progres, amagada.
Ens queden dos anys per pair les enquestes i endurir l’estómac. Parlo en plural i per als meus, perquè dubto que Espada, Boadella, Azúa i Cercas llegeixin l’article, tan inflats d’ego i tan maleducats en la diversitat d’opinions. Però una cosa és pair-les i l’altra plegar-se de braços un cop aquesta horda de nacionalistes espanyols tracti de razziar culturalment, socialment i econòmicament Catalunya. Com a ciutadans, ja vàrem demostrar que podem esvalotar el galliner ibèric si volem. Una altra cosa és si tenim els polítics necessaris per resistir, o els empresaris de Foment sortiran en defensa del país, i ni de conya.
Tal com han anat les successives eleccions autonòmiques i les que vindran, és molt probable que Barcelona i Catalunya acabin esdevenint l’única gran ciutat i la darrera comunitat autònoma progressistes d’Espanya. I no parlo dels bascos, perquè aquests van sempre a la seva i ni estan, ni se’ls espera, i Espanya els respecta com a bons castellans sense romanitzar (Fontana dixit). Amb l’afegit que, econòmicament, són insignificants, si els comparem amb Catalunya. I quan hom està sol, s’ha de proveir per sobreviure. Sobretot, de polítics que dignifiquin la lluita per suportar l’insult i la violència dels Juan Antonio Samaranch i Pablo Porta de nova generació. Com llavors, aquests tenen l’aixopluc dels poders de l’Estat. Com llavors, estan esperonats per la unitat de destí en l’universal. A diferència de llavors, però, ara estan legitimats per una democràcia feta a mida, i això és molt més dramàtic i d’una paradigmàtica espanyolitat.
Més que polítics, ens calen bombers.