El 12 de juny del 1994 se celebraren les terceres eleccions europees després de l’ingrés d’Espanya a la UE. Aquelles eleccions, que eren de circumscripció única per a tot l’Estat, va guanya-les el Partit Popular, seguit del PSOE, IU (amb IC) i CiU, que va obtenir 865.913 vots i tres eurodiputats (dos convergents: Carles Gasòliba i Joan Vallbé i un d’UDC: Concepció Ferrer). La novetat respecte de les dues convocatòries anteriors era que la llista de CiU va incloure candidats de dos partits nacionalistes més, Unitat del Poble Valencià (UPV), predecessor del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) ara integrat a Compromís, i el Partit Socialista de Mallorca-Nacionalistes de Mallorca (PSM-NM), avui dissolt dins de MÉS. Aquesta candidatura conjunta competia amb l’estrambòtica coalició impulsada pel PNB —que incloïa els regionalistes d’Unió Valenciana de González Lizondo i la Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar— i la coalició Per l’Europa dels Pobles, que encapçalava el líder d’EA, Carlos Garaikoetxea, i que tenia com a candidat d’ERC l’exconseller de CiU Max Cahner, impulsor, juntament amb Antoni Vives —que arribaria a ser secretari del Govern amb Pujol, director de la Fundació Ramon Trias Fargas i regidor d’urbanisme amb Xavier Trias—, del minúscul partit Acció Catalana. Com sempre, els bascos anaven a la seva.

En recordo bé aquell moment. Llavors jo tenia una gran relació amb el País Valencià gràcies a l’amistat amb Vicent S. Olmos i a la tasca conjunta a l’Editorial Afers, que encara dura, especialment gràcies a la seva tenacitat. El professor Josep Termes m’havia presentat un any abans una persona amb qui després em va unir una gran amistat, en Ramon Juncosa (1941-2000). Ell era un d’aquells convergents de pedra picada, nacionalista fins al moll de l’os, cristià i pancatalanista sense dir-ho. Des del lloc que ocupava al Govern de la Generalitat es va dedicar a ajudar tant com va poder iniciatives valencianes i illenques. Va ser ell qui va descobrir, afortunadament, que el País Valencià era molt més que Eliseu Climent. Va descobrir-hi la política i Pere Mayor, per exemple. La tasca de Ramon Juncosa va ser cabdal perquè Miquel Roca i Junyent es decidís a acceptar una candidatura conjunta amb partits dels països catalans. La coalició de CiU amb la UPV (ja transformada en BNV) i PSM-NM es va repetir el 1999. El 2004, CiU va encapçalar la coalició Galeusca - Pobles d’Europa, formada pels mateixos partits amb l’afegit dels gallecs i bascos del BNG i PNB, respectivament. A les eleccions del 2009 Coalició per Europa, que va ser el nom que va adoptar l’aliança, el PSM-EN ja no hi va participar.

A les eleccions europees del 2014, tot i que van fer servir el mateix nom, els partits nacionalistes valencians i illencs ja estaven completament al marge d’una coalició que havia durat 10 anys i que s’havia anunciat el 30 de març del 1994 “com un punt d’arrencada més que no pas d’arribada”, per dir-ho amb les paraules de Pere Sampol, qui anys a venir esdevindria vicepresident del Govern Balear (1999-2003), però que llavors era el candidat número 5 d’aquella coalició, rere del valencià Enric Morera, actual president de les Corts valencianes i en aquell temps assistent del grup de CiU a Brussel·les. Que efímers són els desitjos expressats a raig! El PP d’Aznar i el flirteig pujolià del Majèstic també hi van contribuir. El temps passa i oblidem massa de pressa.

No crec que ni Roca i Junyent ni Jordi Pujol fossin grans entusiastes dels Països Catalans, escrits amb les majúscules que li donen una categoria política que només assumeixen la CUP i ERC, que sempre van competir electoralment amb el PSM i el BNV. Ho vaig escriure el 2003, referint-me al BNV, per denunciar el paternalisme de l’independentisme català respecte de valencians i balears. Aquella coalició va ser instrumental però per a valencians i balears va significar un reconeixement polític important, perquè els nacionalistes del País Valencià i les Illes necessitaven créixer per ells mateixos, al marge del que passés a Catalunya, per construir un espai polític propi. Aquesta va ser la tesi que vaig defensar en l’acte de presentació de la candidatura que va tenir lloc a Viella, la capital de la Vall d’Aran, en un acte simbòlic al qual vaig ser convidat a participar, en qualitat d’historiador, per Ramon Juncosa. Allí vaig forjar una gran amistat amb Pere Mayor, que encara dura.

No semblaria escabellat que els 4 diputats valencianistes de Compromís al Grup Mixt i els 8 del PDC haguessin pensat a constituir un grup parlamentari conjunt a les Corts

Tots aquests pensaments em van venir al cap mentre escrivia al Pere per comentar-li el fet absurd que ara Compromís i el PDC s’hagin de barallar per uns minuts de més o de menys en el si del Grup Mixt. En un moment en què el PDC és més a l’esquerra que mai, sobretot si es compara amb el senyor Gasòliba i amb la CiU que defensava els grups d’interès catalans (rol que hi ha qui enyora com qui ha perdut el noi dels encàrrecs), i que Compromís és el que és també gràcies a l’ajuda en el passat de CDC, no semblaria escabellat que els 4 diputats valencianistes del Grup Mixt (apartats voluntàriament dels altres 5 de la coalició A la valenciana, que estan integrats al grup Unidos Podemos) i els 8 catalans haguessin pensat a constituir un grup parlamentari conjunt a les Corts espanyoles per defensar, més enllà de la llengua i cultura compartides, “els interessos econòmics comuns”, que és com Roca i Junyent va justificar la coalició de 1994 en un acte electoral que va tenir lloc a la capital del Túria.

Fa 22 anys d’això que els explico i Compromís, en mans de la regionalista d’esquerra Mònica Oltra, ha esdevingut avui una de les confluències del nacional-populisme espanyol, ben diferent del nacionalisme valencianista d’esquerra de Pere Mayor, i CiU no existeix perquè el PDC ha esdevingut un partit independentista al qual els partits espanyols (incloent-hi Podemos) han impedit tenir grup parlamentari per castigar-lo pels aires d’insurrecció aprovats al Parc de la Ciutadella. Si la coalició europea en comú del passat dels nacionalistes catalans, illencs i valencians se’n va anar en orris per la manca de perspicàcia de Pujol sobre què representava Aznar, ara Podemos i Pablo Iglesias tenen encaterinats, per no dir una altra cosa, PSM i Compromís, fins al punt que n’han esdevingut un apèndix. Quina pena! El grup parlamentari catalano-valencià ha estat impossible perquè, d’entrada, una idea com aquesta no li ha passat pel cap a ningú. Ni ara ni després del 20-D ni mai.

El meu amic Juncosa, que en els fons era un sentimental, s’hauria posat a plorar en veure com Espanya sempre ens guanya i com els partits estatistes triomfen en la seva tenaç lluita per tallar la relació entre els dignes representants dels pobles “cosins germans”, tal com ho formula Ferran Torrent al seu programa de televisió. Els deixo aquesta història perquè hi rumiïn una mica mentre servidor marxa uns dies de vacances. Que passin un bon estiu.