La immigració forma part del model de creixement que ha seguit Catalunya en els darrers 75 anys. Darrerament és d’actualitat per diferents motius, entre els quals la més que probable regularització del voltant de 500.000 persones en el conjunt de l’Estat, una xifra semblant a la del 2005, quan es va fer una operació similar a la que es proposa ara.

En aquest context, per posar xifres al fenomen, m’ha semblat oportú recollir algunes dades relatives als estrangers que treballen a Catalunya a partir dels registres d’afiliats a la Seguretat Social en els dos grans règims existents, el general i l’especial de treballadors autònoms. Entre els estrangers es distingeixen els treballadors de la UE dels que no ho són. Els primers es regeixen per la lliure circulació de persones, la qual cosa vol dir que poden treballar a qualsevol país membre, sense caldre permís de treball i tenir accés a la seguretat social i a contractes amb les mateixes condicions laborals que els treballadors del país. En tancar l’any 2024 estem parlant de 190.000 persones (faig servir números rodons en milers), que representen un 28% dels afiliats estrangers. El 72% restants són de països no membres de la UE.

Aquests sumen un total de 479.000 persones. El Marroc és el país que n’aporta més (80.000), seguit de la Xina (36.000) i el Pakistan (35.000). Tanmateix és l’Amèrica Llatina la que en conjunt n’aporta més: els sis països amb més afiliats (per ordre descendent són Colòmbia, Hondures, Veneçuela, Argentina, Bolívia i Equador) sumen 125.000 persones, la qual cosa representa el 26% del total dels no membres de la UE. Entre el 2023 i el 2024 el total d’afiliats no membres ha augmentat en 30.000 persones; el nombre de membres de la UE ho ha fet en 6.800 persones.

No cal dir que els afiliats conformen el col·lectiu de treballadors en situació regular, que fan les seves cotitzacions al sistema de protecció social que els permetrà cobrar les pensions en el futur. Dels treballadors estrangers que no estan donats d’alta a la Seguretat Social no se’n sap gran cosa, per bé que se sap que n’hi ha i que és difícil conèixer-ne la xifra.

Pràcticament el 60% de la població estrangera viu al Barcelonès i a les comarques del seu voltant

Com que molts dels estrangers que venen a treballar a Catalunya, a la curta o a la llarga venen amb familiars, la seva presència es tradueix en xifres de població molt augmentades. Això es nota especialment en aquelles parts del país on hi ha més demanda de treballadors del perfil que poden cobrir els immigrants. I així, pràcticament el 60% de la població estrangera viu al Barcelonès i a les comarques del seu voltant, que és on es concentra més l’activitat productiva catalana. Però també hi ha molts treballadors i població immigrant a la Garrotxa, al Gironès, al Segrià, a Osona, al Tarragonès, al Montsià, al Baix Ebre i al Pla d’Urgell amb percentatges del voltant del 20% dels que viuen en aquestes comarques.

En quins sectors treballen els prop de 670.000 estrangers (siguin a o no de la UE) afiliats a la Seguretat Social? En xifres absolutes n’hi ha dos que destaquen per sobre de la resta, són el comerç i l’hostaleria, amb uns 100.000 treballadors cada un d’ells. Els sectors que tenen entre 60.000 i 80.000 treballadors estrangers són la indústria manufacturera, la construcció i les activitats administratives i serveis auxiliars. Però tan rellevant com el nombre absolut és la seva proporció sobre el total de cada sector. En tres d’ells el seu pes és molt significatiu: l’agrari, on representen el 70% dels afiliats al Sistema Especial de Treballadors per Compte Aliè Agrari; els empleats de la llar, on el 48,5% són estrangers, i el sector d’hostaleria, on representen el 36,3% del total d’empleats. En aquests tres sectors hi treballen a Catalunya 140.000 estrangers; 4.000 més que un any abans. Cap d’aquestes tres activitats sembla ser prou atractiva per a la gent amb nacionalitat espanyola; segurament pels salaris i les condicions laborals.

Tampoc semblen prou atractives moltes feines en altres sectors que cada vegada més ocupen persones estrangeres i que no han sortit citats fins aquí, com són el transport i l'emmagatzematge, la informació i les comunicacions, on ja representen al voltant del 20% del total d’afiliats, per no citar els 33.000 estrangers que treballen en les activitats sanitàries.

Tot plegat, davant el dèficit intern de mà d’obra, el sistema productiu català recorre a mà d’obra forana amb un efecte col·lateral rellevant. Amb el castellà com a llengua vehicular dels estrangers (com a llengua pròpia en el cas dels immigrants de l’Amèrica Llatina), el català recula de manera accelerada, fins i tot en els serveis d’atenció al públic. Molts estrangers no el volen aprendre, però també és el resultat de no ser necessari, entre altres coses perquè els contractants (empreses, botiguers, propietaris de bars, la sanitat pública, etc.) no n’exigeixen ni el coneixement ni la pràctica d’atendre el client en el seu idioma. Es cobreixen llocs de treball, sí, però la llengua, el signe més representatiu de la identitat de país, queda tocada. Molta feina, molts llocs de treball, però la identitat col·lectiva no va bé.

 

Modest Guinjoan, economista.