Immigració i sobirania

Anem de la teoria a la pràctica, sobretot després que la setmana passada Junts pactés amb el PSOE el traspàs a la Generalitat de Catalunya de les competències d’immigració amb la futura aprovació d’una nova llei orgànica. Si en la columna anterior vaig afirmar que només amb la independència s’aconseguiria tenir un control total dels fluxos migratoris, ara els dic que segons quin sigui el redactat de la llei, potser aquest control arribarà abans i tot. Em puc imaginar la cara d’algun lector malfiat i escaldat que dubti de la bona voluntat del PSOE. Li donaria la raó si el tingués al davant, perquè Pedro Sánchez i el seu escuder, Félix Bolaños, són dos estafadors de guant blanc. El que m’ha sorprès és que Esquerra, que en realitat és qui haurà de gestionar la competència mentre sigui el partit governant, sembla com si li fes por haver de decidir sobre aquesta qüestió. Reclamar la capacitat de gestionar la taxa d’immigració a Catalunya, que avui és la més alta de tota la Península, el 16,2%, no converteix en xenòfob ningú. T’apodera i et fa més sobirà, això sí.

Com que el PSOE és un partit trampós i el PP es mou en la lògica de l’extrema dreta, caldrà esperar a llegir la lletra petita per determinar com es concreta la gestió d’un dels fenòmens socials més transcendents dels darrers anys. Però acordar la gestió de la immigració no t’ha de fer renunciar mai a l’agenda independentista, perquè l’estat espanyol és irreformable. Que el PSOE recorri ara a l’article 150.2 per traspassar competències d’immigració quan ha estat una via constitucionalment oberta sempre, sense necessitat de reformar ni la Constitució ni l’Estatut, és fruit de l’oportunisme de Pedro Sánchez. El problema de fons és que els partits espanyols s’han resistit a fer-ho regularment per centralisme a ultrança. ¿Qui no recorda les intervencions de Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera al Congrés de Diputats l’abril de 2014 per defensar la proposició de llei orgànica per delegar a la Generalitat, a l’empara precisament d’aquest article de la Constitució, la competència per convocar el referèndum sobre el futur polític de Catalunya? El debat va acabar en no res. Per tant, tot i el triomf de Junts, el marge per a l’eufòria és petit.

Dit això, si en la columna anterior vaig oferir-los una reflexió sobre com entenia jo que calia plantejar-se la relació entre la immigració i la catalanitat, avui els proposo reflexionar sobre mesures concretes per tal que l’arribada d’immigrants no comporti la total segregació entre els naturals d’aquí i els nouvinguts. Les societats ètnicament dividides són, desgraciadament, l’escenari d’un conflicte permanent. Controlar els fluxos migratoris ha d’ajudar molt més a la cohesió nacional del que fins ara s’ha pogut fer. Abans de posar-m’hi, deixin-me que els expliqui una mica més dues observacions que vaig fer en l’article de dilluns passat sobre la suposada decadència de Catalunya a conseqüència de la combinació diabòlica entre la baixa natalitat dels catalans i l’arribada d’estrangers. M’ajudaré d’unes quantes dades per ampliar el 16% esmentat més amunt i mirar d’explicar-me evitant caure en l’habitual pessimisme agònic davant l’evidència que el 60% dels catalans majors de divuit anys no tenen cap avi nascut a Catalunya.

No es tracta de fer desaparèixer la identitat primigènia de ningú, sinó de tenir els instruments polítics i culturals per incorporar a la catalanitat els nouvinguts i que els seus descendents la tinguin assumida amb tota naturalitat

El 2023, Catalunya va guanyar 140.000 habitants i es va convertir en la comunitat autònoma que més va créixer per la immigració. El 40% dels catalans de 25 a 40 anys, una franja d’edat propícia a la fecunditat, actualment són nascuts a l’estranger. Així doncs, en aquests moments viuen a Catalunya 1,3 milions d’estrangers, mentre que la xifra dels nascuts a qualsevol territori de l’Estat i dels residents amb la nacionalitat espanyola només va repuntar en 13.831 persones, és a dir nou vegades menys que els estrangers. A Barcelona, que l’any passat tenia 1,7 milions d’empadronats, els estrangers ja conformen més d’una quarta part de la població, concentrats, especialment, en dos barris: el Gòtic (66%) i el Raval (51%). L’Hospitalet de Llobregat és l’altra població catalana que més va créixer en població estrangera (9.366 residents). Així estan les coses, si bé s’hauria de tenir en compte la xifra d’immigrants irregulars arribats a Espanya, que el 2023 va créixer fins a un 82%, en comparació amb l’any anterior. Això va suposar l’arribada de 56.852 persones, 39.910 de les quals van desembarcar a les Canàries. En resum, que el salt demogràfic català és evident. Assumir la gestió integral de la immigració estalviaria a la Generalitat, per exemple, haver de demanar al govern espanyol un fons d'ajuda, que podria ascendir a uns 100 milions d'euros, per a l'acolliment de joves migrants, arribats il·legalment, que a Catalunya ronden els deu mil. Això sense entrar ara en la qüestió de si és assumible o no un nombre tan elevat de joves en una situació irregular.

Un bon lector em va fer notar que en esmentar jo la tesi d’Anna Cabré sobre que el creixement demogràfic de Catalunya era resultat, meitat i meitat, dels nascuts aquí i de la immigració, no havia dit que els nascuts al país podien ser perfectíssimament fills d’immigrats que no haguessin adoptat la catalanitat. Vist així, el temor a la “desnaturalització” guanyaria punts. Suposo que van adonar-se que en la columna anterior vaig utilitzar insistentment el verb adaptar-se per referir-me a l’acomodació dels nouvinguts a la realitat catalana. Vaig insistir-hi tant, fins al punt de remarcar-ho en cursiva, perquè em sembla que aquesta és una variació amb relació a les tesis sostingudes pel catalanisme des dels anys trenta del segle XX. Per a mi, no es tracta de fer desaparèixer la identitat primigènia de ningú, sinó de tenir els instruments polítics i culturals per incorporar a la catalanitat els nouvinguts i que els seus descendents la tinguin assumida amb tota naturalitat, sense prejutjar si també s’identifiquen amb la identitat dels seus pares o dels avis. No es pot silenciar ningú, que és el que retreia la diputada de la CUP Basha Changue als altres partits independentistes per criticar les polítiques d’integració d’altres temps, sinó de defensar el mateix que ella declarava en una entrevista al dBalears el 2022: que els fills de la immigració com ella havien “de defensar amb dents i ungles la immersió lingüística en català”. Són paraules seves que comparteixo plenament. Aquesta hauria de ser l’actitud general, independentment que alguns ciutadans de Catalunya, com la diputada cupaire, preservin l’herència cultural que vulguin. Al meu entendre, i malgrat les crítiques de Basha Changue, aquest ha estat el capteniment del catalanisme de tota la vida. Una altra cosa són els pessimistes que des del 1934 van proclamant que Catalunya es mor. Si és tan llarga l’agonia, de noranta anys, és que el diagnòstic és dolent.

Hem de superar aquest debat, que alimenten pors infundades i que els espanyolistes aprofiten per minoritzar la catalanitat. L’important és com enfoquem tres components més que, almenys des de la meva perspectiva, afecten la gestió de la immigració i com podem entroncar-la amb la catalanitat: tenir capacitat normativa, disposar de recursos i elaborar polítiques públiques progressistes i inclusives. No és qualsevol cosa, perquè només des de la combinació dels tres àmbits es pot atacar la qüestió correctament, ja que tots tres afecten, respectivament, la sobirania de qui en tingui la competència, el finançament, o sigui els impostos o la transferència de recursos, i, per acabar, els drets humans, incloent-hi els socials i culturals. Si Catalunya fos un estat independent, el debat seria intern, entre les diverses maneres d’entendre la qüestió. Però com que això no és així, el primer punt, el de la capacitat normativa, que té un sentit polític, és essencial per sostreure'l del carreró sense sortida que és abordar la immigració tan sols des de les polítiques de seguretat. Detallem-ho.

La secretària i portaveu d’interior del PP, la gallega Ana Vázquez Blanco, va publicar un enfilall de piulades a X sobre l’acord entre PSOE i Junts. Ella, com la majoria dels opinadors de dreta i d’esquerra espanyols, sí que ha copsat la transcendència política del que s’ha pactat, perquè “es como admitir que Cataluña gestiona su integridad territorial al margen del resto de España”. El debat és aquest, sí senyora. La demagògia és dir que Junts vol la independència perquè no vol immigrants, un discurs que Esquerra incomprensiblement ha comprat al PP. El sectarisme és un mal conseller, que encega fins i tot persones intel·ligents. La secretària del partit conservador sap que la gestió de la immigració inclou cedir el control de les fronteres i les competències d’estrangeria als cossos policials autonòmics, cosa que només estan en condicions d’assumir dues autonomies, Catalunya i el País Basc. Està tan clar, que per primera vegada els bascos van darrere dels catalans a reclamar una competència transcendental. La reacció del lehendakari Urkullu al pacte Junts-PSOE ha estat demanar per al País Basc el mateix que Catalunya. És evident, que amb una llei que permeti poder fixar quotes i reguli el flux migratori se supera de llarg les competències actuals establertes per l’Estatut en matèria d’acollida, formació i igualtat de tracte de les persones immigrades. A més de disposar de la competència, caldrà reclamar els recursos que fins ara fa servir l’Estat, perquè si no serà caure en la mateixa trampa dels anys del pujolisme.

Tenir la capacitat de dissenyar les polítiques d’immigració també obre la porta a prendre decisions sobre les formes d’adaptació dels nouvinguts, facilita la difusió de la catalanitat entre les persones immigrades, tot i que ara també es podria fer si les administracions i algunes ONG no estiguessin tan recalcitrantment espanyolitzades. Donar sentit de comunitat es fa tant des de l’administració, facilitant l’arrelament i el benestar de les persones, com des de la societat civil. De tant lloar la societat civil polititzada hem deixat de banda la societat civil normal, les associacions de veïns, de comerciants o els ateneus i centres cívics que van ser importantíssims sota la dictadura, ja que van facilitar l’adaptació —o assumpció— a la catalanitat dels immigrants dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Ara la cosa s’ha complicat una mica més, perquè la diversitat religiosa sovint es confon amb el foment de la discriminació en permetre algunes pràctiques, sobretot referides a les dones i nenes musulmanes, que no són drets, sinó que són pràctiques contràries als drets humans. En aquesta línia, poder decidir sobre els casos de multireincidència delinqüencial forma part, també, del benestar. Proporcionar seguretat a les persones és essencial per a la convivència i la cohesió social en un país que volem compartir amb tothom. Si més no, aquest és el meu desig.