N’hi ha prou amb veure les instantànies i els vídeos de la reunió d’ahir a Brussel·les entre Salvador Illa i Carles Puigdemont per palesar com l’actual president 133 s’hi mostrava ben joliu mentre que el 130 no parava d’intentar riure amb incomoditat. Abans d’esdevenir-se el meeting, la propaganda juntista-puigdemontista s’afanyava a dir que Illa feia tard a despatxar amb l’únic antecessor amb qui encara no havia coincidit públicament i que la trobada en qüestió era només un encàrrec oportunista de Pedro Sánchez per tal d’estovar en @KRLS de cara a l’aprovació dels pressupostos espanyols. La realitat, com és fàcil de veure i per motius obvis, és diametralment oposada; de fet, d’ençà que fou investit i per molt que la llei d’amnistia no s’aprovés constitucionalment fins al passat juny, el president Illa tenia moltes menys reserves per trobar-se amb Carles Puigdemont que no pas a l’inrevés.

Analitzar la política catalana sovint requereix idees molt simples, però que tothom obvia per tal de continuar amb la comèdia; i la realitat ens diu que al president Illa li va la mar de bé que Puigdemont —qui fa no tant prometé que negaria la paraula a tot aquell qui hagués aprovat el règim del 155, afegint que mai pactaria amb Sánchez, un home “a qui no li compraria ni un cotxe de segona mà”— entri a formar part del ball de l’autonomia partitocràtica. D’aferrar-se a la seva trona de Waterloo i poder esdevenir un vers lliure dins la política europea, Puigdemont ja fa temps que hipotecà el seu futur als pactes amb el PSOE, seguint fil per randa el manual de la nova Convergència. De fet, el president 130 ja havia perdut tota la credibilitat quan suspengué la declaració d’independència i renuncià a allò que abans anomenàvem “el control del territori” per buscar aixopluc als tribunals de l’Europa més civilitzada.

A Illa li va la mar de bé que Puigdemont entri a formar part del ball de l’autonomia partitocràtica. D’aferrar-se a la seva trona de Waterloo i poder esdevenir un vers lliure dins la política europea, Puigdemont ja fa temps que hipotecà el seu futur als pactes amb el PSOE

Amb un suport electoral bastant minso però amb el temps de cara, Salvador Illa només ha hagut d’esperar que els jutges del PSOE avalin l’amnistia per viatjar a Brussel·les i departir amb Puigdemont sobre afers de política interna. Desconec el contingut de la conversa entre els dos presidents, però l’important del cas és que —ara per ara— tampoc no tenen gaire cosa a dir-se, perquè Illa només ha hagut de topar amb una figura quasi agenollada per decapitar-la sense gaire esforç. Fa poc més d’un any, el president 133 ja havia sobreviscut a la performance de Puigdemont a l’Arc de Triomf barceloní; doncs bé, ara només li ha calgut fer bona cara i fins i tot ser un pèl magnànim per reunir-se amb un polític a qui els seus propis electors sempre han relegat a quedar en segon lloc quan se celebren eleccions al Parlament. En tot això, com imaginareu, Pedro Sánchez no hi té res a fer; ni hi és ni se l’espera.

Els amants de la ficció política avui diran que, finalment, el PSC i el mateix Illa han acabat cedint al poder omnívor de l’exili. Però, de nou, la realitat ens conta que l’amnistia ha sigut el preu polític que Puigdemont i els altres líders catalans van acceptar per viure lliures però sota vigilància de Madrit. Ara per ara, i més encara si pensem en la competència política que Junts té per l’ala dreta, el retorn del president Puigdemont no representa cap mena de problema per a les estructures ideològiques de l’Estat. Ben al contrari, que Puigdemont pugui trepitjar l’Estat (malgrat els intents espantosos de tupinada d’algun jutge) és el que permetrà a Pedro Sánchez presentar-se davant d’Europa com un líder tolerant i generós. De fet, l’amnistia ha sigut sobretot un projecte europeu que PSOE i PP han acabat abraçant per oportunisme o, simplement, perquè Espanya no pot viure sense virreis catalans.

Sovint les notícies més sorolloses, per molta patxanga que provoquin, són interessants pel silenci que comporten. I ahir, a la reunió de Brussel·les, el detall més important a tenir en compte és que no va passar-hi gaire cosa. Abans de la trobada, Puigdemont s’havia reunit amb l’Abat de Montserrat, Manel Gasch, en ocasió d’una exposició sobre el nostre mausoleu nacional al Parlament Europeu. Aquesta devia ser una trobada molt més interessant, i confio que La Vostra Reverència prengués confessió al president 130, tot recordant-li que mentir és una cosa molt lletja, tot i que encara no està tipificada com a pecat; sortosament, en el cas que ens ocupa.