Demà viurem l'elecció més transcendent des d'aquella que el 1982 va portar l'esquerra al poder per primera vegada d'ençà de la Guerra Civil. El fet que sigui una votació limitada a Catalunya, que versi sobre l'autogovern i les institucions catalanes, no exclou que tots els espanyols siguem agudament conscients de la seva importància. Primer, perquè els fets que han conduït a aquesta convocatòria excepcional han posat en qüestió l'ésser i la subsistència d'Espanya. I segon, perquè tots sabem que la pau, el progrés i l'estabilitat a Espanya estaran llastats mentre l'anomenat "conflicte català" romangui incandescent.

Catalunya no pot deslligar-se d'Espanya sense produir una col·lisió catastròfica per a ambdues, l'ona expansiva de la qual posaria en perill, a més, l'estabilitat mateixa d'Europa. Ja ho he escrit aquí, però ho repeteixo: l'anomenada via unilateral s'ha demostrat impracticable i no hi ha en la realitat una via bilateral cap a la independència, perquè no es donen ni es donaran cap dels dos consensos imprescindibles: el consens entre catalans i el consens entre Catalunya i la resta d'Espanya.

Catalunya, però, sí que té capacitat i força per condicionar decisivament la vida d'Espanya. La pot condicionar en tots els aspectes: en l'econòmic, per descomptat. Però també en l'aspecte polític, en el social, en l'institucional, en el cultural... I aquesta capacitat de marcar el pols d'Espanya des de Catalunya li dona un pes del qual crec que de vegades els catalans no són prou conscients. Sí que ho van ser els dirigents nacionalistes durant molts anys, i el van activar amb intel·ligència perquè la seva contribució a l'estabilitat d'Espanya es traduís en més progrés i més bon autogovern per a Catalunya. Just al contrari del que ha portat el procés: desestabilització d'Espanya, sí, però amb la factura adossada de l'empobriment de Catalunya i d'un retrocés traumàtic del seu autogovern —per no parlar d'una fractura interna que necessitarà el pas de més d'una generació per soldar-se.

Catalunya no pot deslligar-se d'Espanya sense produir una col·lisió catastròfica per a ambdues, l'ona expansiva de la qual posaria en perill, a més, l'estabilitat mateixa d'Europa

Per a l'elecció més transcendent, la campanya electoral més absurda i més inútil. Mai no oblidarem aquesta elecció, però trigarem molt poc a oblidar aquesta campanya que, per no servir, no ha servit ni com a venjança. Com pot servir d'alguna cosa una campanya en què cada bàndol acusa l'altre de fer un cop d'estat i en què la paraula més repetida (més llançada, en realitat, perquè aquí les paraules no s'emeten, es llancen) és mentida?

No es pot esperar gran cosa d'una jornada de reflexió en un entorn polític que es caracteritza precisament perquè la reflexió n'ha estat desterrada. Potser n'hi hauria prou, però, que els que han de votar —i, sobretot, els que seran votats— es diguin a si mateixos algunes veritats, encara que no les admetin en veu alta:

Que continuar dividint els camps en independentistes i constitucionalistes és lligar-se al passat. No perquè uns renunciïn a l'objectiu de la independència i uns altres a la defensa de la Constitució, sinó perquè ni una cosa ni l'altra ja no són damunt la taula en aquesta elecció. La carta de la independència es va jugar i es va cremar a l'exercici pirotècnic del 27 d'octubre. I la vigència de la Constitució, que va estar objectivament en perill fa unes setmanes, ja no hi està.

Que respectar el resultat d'aquesta votació no significa que neixi un nou procés. Significa que sortiran un Parlament, un president i un Govern per a Catalunya en un marc legal delimitat per la Constitució i l'Estatut (ambdós reformables, però no enderrocables). Qui guanyi podrà reclamar el dret de governar en aquest marc, i els altres estaran obligats a acceptar-ho. Qualsevol altra interpretació no és respectar sinó desnaturalitzar el resultat d'unes eleccions que, tant si agrada com no, són autonòmiques i no constituents, representatives i no plebiscitàries.

Pretendre que una victòria nacionalista traurà els presos al carrer és tan absurd i mentider com suposar que una victòria unionista els deixaria irremissiblement condemnats

Que en una democràcia les urnes no marquen el camí de la justícia ni fiquen ningú a la presó o l'en treuen. El que succeeixi amb els que avui estan encausats per la justícia —uns en llibertat sota fiança, d'altres a la presó i alguns de fugits— no depèn en absolut del resultat d'aquestes eleccions. La seva situació processal no serà ni millor ni pitjor perquè tal o tal altre partit o coalició de partits obtingui més o menys escons. Pretendre que una victòria nacionalista traurà els presos al carrer i extingirà els processos penals en marxa és tan absurd i mentider com suposar que una victòria unionista els deixaria irremissiblement condemnats. És no voler entendre res sobre l'estat de dret.

Que en un parlament multipartidari com el que sortirà del 21-D seran necessaris, òbviament, acords i coalicions per formar govern. Però el pitjor camí per arribar-hi és justament convertir-ho en tema de campanya. Els pactes de govern són posteriors al vot, no anteriors. Perquè en cas contrari s'esdevé el que ha passat: la generalització del noesnoisme. Tots els discursos sobre combinacions de govern han partit de negacions multilaterals rotundes, pomposes i estúpides: com que NO estic disposat a fer costat a aquest ni a l'altre, i aquests i els altres NO es posaran d'acord, i NO té importància qui té més vots sinó qui bloqueja més bé els acords aliens, l'únic desenllaç possible és que JO sigui president, al marge del nombre de vots que em donin les urnes. El candidat socialista ha fet una exhibició de virtuosisme —adquirit amb l'hàbit en la política espanyola recent— en aquesta perversa pràctica del No és No multilateral.

Que es necessitaran 135 diputats actius i actuants, un president i un Govern que no estiguin més pendents dels consells dels advocats que de les tasques de govern i dirigents nacionalistes que estiguin en condicions objectives i subjectives d'actuar com a interlocutors eficaços, sense la hipoteca d'haver d'atenir-se al que han dit i fet en el passat o aparèixer com a apòstates. Al marge del que determini la justícia, el nacionalisme català necessita una regeneració de la seva classe dirigent si vol continuar sent útil al seu poble i no una càrrega insuportable, com ja ho és ara.