El plantejament, nus i desenllaç de les primàries del PSOE em recorda aquella anècdota, real com la vida mateixa, en la qual un metge advertia el seu pacient: "Si vol vostè viure, ha de deixar de fumar". A la qual cosa aquest va respondre: "Doctor, és que jo no vull viure, el que vull és fumar".

Sempre m'ha semblat una resposta admirablement conseqüent, dins de la seva absurditat. El que els militants socialistes han dit amb tota claredat en aquesta votació és que el que més desitgen no és viure, sinó fumar. És a dir, continuar consumint allò que els enverina i destrueix fins i tot sabent que això escurça dràsticament la seva vida com a partit útil.

Per continuar fumant vostè necessita estar viu, insistia el doctor. I el pacient, amb plena consciència del que deia, es reafirmava en la seva actitud: bé, doncs fumaré mentre sigui viu i després que passi el que hagi de passar.

La conversa entre el col·legi d'il·lustres doctors, barons i santons del vell i nou testament socialista amb la senyora Militància ha estat el mateix diàleg de sords que el del metge i el seu pacient. Els dirigents han explicat de totes les formes possibles que Pedro Sánchez, en els seus dos anys i mig com a secretari general, va ser verí per al partit; que no només va col·leccionar derrotes electorals, també va provocar una gravíssima fractura interna, va desnaturalitzar la cultura interna de la institucionalitat orgànica per substituir-la per la del cesarisme populista i va ser el responsable més important del bloqueig polític del país durant un any. I per tant, que tornar-lo a la direcció del partit suposaria una recaiguda en els mateixos mals que podria resultar mortal.

El problema és que la senyora Militància ja sabia tot això. Però també sabia que Sánchez els ofereix tot allò que agrada i gratifica a un col·lectiu moix i amb l'autoestima per terra.

El primer de tot, sentir-se important: la militància en el centre de l'univers, gens per sobre de la voluntat sobirana de les Bases.

El segon, la comoditat d'identificar l'enemic i deixar clarament assenyalada la frontera entre el bé i el mal: nosaltres som qui som, com va cantar Celaya, i el PP és el mal absolut sense barreja de cap bé. No hi ha matisos ni abstencions que valguin: no és no, una consigna imbatible perquè estalvia l'enutjosa tasca de pensar.

I el tercer, el dolç plaer de sentir que un és al lloc correcte: aquí hi ha l'esquerra, ni més ni menys. No es pregunti què coi significa això en la segona dècada del segle XXI; això de sentir-se d'esquerres –la socialdemocràcia sense matisos, com pregonava Patxi López– ofereix un espai de confort molt apreciat pels qui ja no estan per complicar-se l'existència fent-se preguntes enutjoses.

Vostès, savis doctors de l'Església socialista, ens exhorten que abandonem el sanchisme perquè el partit continuï viu, però la medecina que ens ofereixen a canvi, la píndola susanista, ni tan sols no garanteix la vida

Però hi ha alguna cosa més, que ha resultat definitiva. Vostès, savis doctors de l'Església socialista, ens exhorten que abandonem el sanchisme perquè el partit continuï viu. Però la medecina que ens ofereixen a canvi, la píndola susanista, ni tan sols no garanteix la vida. Ens priva de tots els pecaminosos plaers que Pedro ens prodiga i no assegura curació: amb Susana morirem igual, només que castos, avorrits i contaminats de dretanisme. Així que vagin a passeig amb els seus sermons, que nosaltres ens obsequiarem amb un cigar populista dels que et piquen els pulmons però et deixen content per a tota la tarda.

El que els cardenals de la cúria socialista no han comprès és que els seus feligresos es van atipar fa temps de llançar sobre les seves espatlles el pes del país. Que condueixi un altre, que jo me'n vaig de copes amb en Pedro.

Hi ha un fil que enllaça el 12 de maig del 2010 amb l'1 d'octubre del 2016: del dia en què es van arriar totes les banderes pel bé d'Espanya sense que ningú ho agraís, al dia en què el carrer Ferraz es va omplir de policies cridats d'urgència per separar uns socialistes d'altres, esbatussant-se en una baralla quinqui en directe per a tot Espanya. Entre un i un altre, sis anys d'amargors i calamitats.

El PSOE ha estat durant 40 anys un partit sistèmic de la democràcia espanyola. Una peça vital del seu funcionament, com el fetge per a l'organisme humà o el carburador per als cotxes.

Esclar, quan falla una peça essencial del sistema tot ell es ressent i pot fins i tot col·lapsar fins que és substituïda per una altra que faci la mateixa funció: i substituir el PSOE com a partit de govern no serà ràpid ni senzill en la democràcia espanyola. Des d'aquest punt de vista es comprèn la preocupació que fora del partit ha produït una decisió que en principi només incumbeix els seus militants i dirigents.

Aquest és un mal col·lateral: durant una temporada, l'esquerra espanyola es queda sense un partit en condicions de fer-se càrrec del país. Entrem en un període de pluripartidisme aparent i monopartidisme real, com ja succeeix al Regne Unit amb els tories gràcies al suïcidi laborista.

La segona derivada d'aquesta elecció és que el PSOE posa el seu futur immediat en mans de Rajoy. Quan aquest el consideri més convenient o s'atipi de derrotes en el Parlament, convocarà eleccions. El PSOE de Sánchez constatarà que en aquest viatge de plaer s'ha deixat un o dos milions de vots més, i la guerra s'obrirà de nou: resistirà Sánchez una tercera rebolcada a les urnes?

Hi ha un tercer efecte retardat, que es refereix al PSC. Més de 6.000 avals i més de 8.000 vots per a Sánchez a Catalunya: una mobilització molt superior a la que hi va haver en les primàries del mateix PSC. Una cosa completament impossible si no hi ha una maquinària funcionant a tot gas.

En aquest procés, Iceta ha estat qualsevol cosa menys neutral. De fet, ha estat foscament bel·ligerant. Ha incomplert el seu compromís i ha enganyat el PSOE per segona vegada en pocs mesos. Amb això ha contribuït al triomf del seu líder favorit, la qual cosa oferirà a ambdós una temporada de vi i roses. Però la llavor de la desconfiança ja ha brotat. Els socialistes del PSOE ja saben amb certesa que no poden refiar-se dels del PSC, perquè aquests interpreten la lleialtat a la seva manera. Avui se l'han jugat a Javier Fernández, que va donar la cara per ells fiant-se de la seva paraula, però demà, per què no?, poden fer el mateix a Sánchez.

Han tingut sort que l'avantatge de Pedro fos superior als vots del PSC, perquè d'una altra manera estaríem en el cas tremend que el secretari general d'un partit resultés elegit pels militants d'un altre partit diferent. Però aquest assumpte deixarà cua, ja ho veuran.