S'entén convencionalment que un moviment subversiu és aquell que prova de fer caure l'ordre legal i institucional de forma il·legal i al marge dels procediments que aquest mateix ordre estableix per a la seva reforma. És subversiu, doncs, tot allò que persegueixi la caiguda d'un règim polític i la seva substitució per un altre per la via del fet (sigui violenta o no) i no per la del dret.

Tradicionalment, els moviments subversius provenen de sectors populars i es dirigeixen contra algun poder polític al qual proven d'enderrocar. La mesura de la legitimitat d'aquests moviments està determinada per dues circumstàncies: a) La legitimitat d'origen i exercici del poder a què combaten. És a dir, si es tracta d'un règim democràtic o d'una dictadura; i b) Els mitjans utilitzats per a la subversió. Per exemple, el terrorisme mai no seria un mitjà legítim ni tan sols per combatre una dictadura.

Però també existeixen moviments subversius impulsats des del mateix poder polític. Fins i tot per poders democràtics en el seu origen. Un poder democràtic es transforma en subversiu quan pretén utilitzar els instruments del poder democràticament obtingut no per administrar lleialment el govern d'acord a la legalitat, sinó per transformar el sistema saltant per sobre d'aquesta legalitat, i implantar un ordre institucional diferent a aquell en el qual aquest poder va ser lliurat –probablement, amb la pretensió de fer aquest canvi irreversible i establir un ordre polític a la mesura dels inspiradors del cop.

Els moviments subversius des del poder democràtic proliferen gairebé sempre arran de la inflamació dels dos càncers polítics del nostre temps: el populisme i el nacionalisme. Un poder populista sempre tindrà la temptació de fer saltar les costures d'un sistema institucional en què no creu, i un poder nacionalista sempre buscarà la manera de remoure a favor seu les fronteres de l'Estat al qual pertany.

El que qualifica com a subversiu aquest intent, repeteixo, és que es faci creant situacions de fet al marge de la llei; resulta especialment greu quan es realitza des del mateix poder polític, teòricament encarregat de garantir l'imperi de la llei i no de trepitjar-la; i combatre'l es converteix en una qüestió de principi quan s'ataca un sistema democràtic des d'un poder entregat i legitimat per la mateixa democràcia.

En democràcia és fonamental la distinció entre poder ordinari i poder constituent

En democràcia és fonamental la distinció entre poder ordinari i poder constituent. El poder ordinari és el que prové de guanyar unes eleccions i formar una majoria parlamentària capaç de sostenir un govern. Això, guanyar les eleccions i tenir majoria al parlament, autoritza a governar; però de cap manera no autoritza a redefinir unilateralment les condicions en les quals s'exerceix el govern. Això correspon exclusivament al poder constituent.

Quan qui deté el poder ordinari pretén autoproclamar-se com a poder constituent, derogar el marc jurídic del qual prové el seu mateix poder i implantar-ne un de nou sense respectar cap dels procediments i de les garanties pròpies de la democràcia, estem davant d'un moviment subversiu orquestrat des del poder.

Ho veiem per tot arreu. Nicolás Maduro va guanyar unes eleccions presidencials a Veneçuela en el marc d'una Constitució (promoguda per Hugo Chávez) legítima. Aquella victòria el legitima per exercir les competències que la Constitució atribueix al cap de l'Estat i l'obliga a respectar les dels altres poders: el legislatiu, el judicial... I per descomptat, a respectar la llibertat i els drets dels ciutadans, començant pels seus opositors.

Quan Maduro utilitza el poder presidencial per carregar-se la legalitat democràtica, l'únic que es pot fer és cridar a la resistència 

Quan Maduro utilitza el poder presidencial per carregar-se la legalitat democràtica, per trepitjar les llibertats, per enderrocar el Parlament elegit pel poble i substituir-lo per un espantall monocolor nascut d'una farsa electoral en una jornada marcada per la violència i la mort, per posar sota la seva bota el poder judicial i empresonar els jutges que no l'obeeixen, l'únic que es pot fer és cridar a la resistència. Ahir a Veneçuela no van parlar les urnes, van parlar les metralletes.

Quan Erdogan aprofita la seva victòria en unes eleccions ordinàries per transformar la Constitució del país creant un presidencialisme que concentra tot el poder en la seva persona, anul·la de fet la possibilitat d'alternança en el poder i es dota de tota classe d'instruments repressius per apaivagar la dissidència, la seva legitimitat d'origen es transforma en il·legitimitat d'exercici, i mereix ser resistit per qualsevol mitjà pacífic.

Quan el Govern russòfil d'Ucraïna pretén lliurar el control del país a una potència estrangera tornant-lo de fet a una situació colonial, està alterant de forma unilateral, abusiva i injusta les bases sobre la qual es va construir l'Estat. Cap victòria electoral no l'autoritza a això.

Quan els actuals governants de Polònia i d'Hongria s'aproximen cada dia més a la línia que separa la dictadura de la democràcia, no només estan subvertint traïdorament la mateixa font del seu poder, sinó que posen en perill la seva permanència a la Unió Europea, que pot digerir moltes coses però no una dictadura en el seu si (ni tan sols una dictablanda).

L'instrument predilecte dels que promouen operacions subversives des del poder és el plebiscit en totes les seves variants. Plebiscits fake cridats a donar una pàtina de legitimitat a allò que és il·legítim en la seva arrel.

Guanyar una elecció autoritza a governar, però no a refundar el país. No a derogar per força l'ordre jurídic vigent. El poder ordinari que neix d'una elecció parlamentària no pot autoproclamar-se constituent, i molt menys destituent d'un ordre constitucional que no li pertany. I si prova de fer-ho mitjançant un procés que enfronta a la meitat de la societat amb l'altra meitat, a partir de cert punt això només pot continuar endavant sacrificant la democràcia.

En això passa com amb el canvi climàtic. Quan ens n'adonem que hem portat el procés tan lluny que s'ha ultrapassat el punt crític en el qual el que està en joc ja no és qui governa o si som més o menys independents sinó la supervivència de la democràcia mateixa, el més probable és que ja sigui massa tard. Avui, per exemple, ja ho és per a Veneçuela.