Tornar als disset

Després de viure un segle

és com desxifrar signes

sense ser savi competent.

Violeta Parra

Molts portem al cotxe la banda sonora de les nostres vides, la col·lecció de les cançons favorites. Les que vam aprendre de memòria quan érem joves. Als que ho vam ser en els 60 ens fa gustet quan sonen els primers acords de Blowing in the Wind, The Sound of Silence, Let it Be, Satisfaction o Mediterráneo. En coneixem la lletra i podem cantussejar-les al costat de Dylan, Simon&Garfunkel, McCartney, Jagger o Serrat, la qual cosa ens proporciona una doble sensació agradable: creure que sabem cantar i sentir-nos joves de nou.

I si algú fa una versió d'aquestes cançons en què canvia el compàs (no diguem si en canvia la lletra), ens incomoda o fins i tot ens irrita. Tot, cada nota i cada paraula, ha de ser on sempre va estar.

Aquest record m'ocupava el cap mentre m'esforçava per seguir el soporífer discurs amb què Patxi López es va presentar com a candidat a la secretaria general del PSOE. Una interminable col·lecció de tòpics encadenats i de frases fetes, gastades i buides a força de repeticions; d'aquestes que quan comencen pots completar per tu mateix perquè les has escoltades milers de vegades. Però per això mateix, summament confortables per a esperits desassossegats davant d'una realitat difícil d'entendre i encara més de gestionar.

"Ens fa falta un PSOE renovat, unit i amb un projecte clarament progressista i d'esquerres que aconsegueixi el suport de la majoria social del nostre país per a, junts, recuperar drets i llibertats i per avançar en igualtat i progrés col·lectiu".

Felipe González el 1977? Probablement. Però també Patxi López el 2017. Insisteixo, cada nota i cada paraula al seu lloc, encara que ja no signifiquin res del que van significar; i així durant 40 anys.

El discurs de Patxi López no només va ser pur llenguatge de fusta. També va subministrar una bona ració de conceptes clarament regressius

El discurs no només va ser pur llenguatge de fusta. També va subministrar una bona ració de conceptes clarament regressius.

El lema de la candidatura: "Tornem al socialisme". Ho va dir López: "Tornar al socialisme" és la primera de les "bases sòlides" sobre les quals pretén edificar el projecte.

La paraula Tornar és, en si mateixa, una declaració d'intencions. No fa falta ser semiòleg per detectar tot el que conté. No avançar, no progressar, no mirar cap a davant: tornar. Com si això fos possible.

A on vol fer-nos tornar López? A quan no s'havia desencadenat la crisi, quan no existia Podemos, quan el PSOE regnava a l'esquerra sense competència, quan ell mateix governava a Euskadi amb el suport del PP i Jordi Pujol feia el mateix a Catalunya? Quan no havien vingut Trump ni el Brèxit i Europa no s'enfonsava? Doncs sí, sembla que vol dur-nos exactament aquí. El cas és que no es pot.

Segon, i encara més greu: la socialdemocràcia sense matisos, l'esquerra sense matisos. Ho va repetir diverses vegades: sense matisos.

Terrible. No és que la socialdemocràcia sense matisos no existeixi, és que en si mateixa és un gran matís. És la fórmula política que va néixer per matisar decisivament la brutalitat del comunisme i els excessos del capitalisme. Què en queda de l'esquerra -o, més ben dit, què en queda del pensament?- quan s'en treuen els matisos? Posar en un mateix model el progrés econòmic, la llibertat política i la justícia social i que funcioni només pot fer-se mitjançant un exercici permanent d'incòmodes matisacions.

López afirma que cal tornar "als principis clàssics del socialisme". Que jo sàpiga, els principis clàssics del socialisme van ser la lluita de classes, la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i la presa del poder per la classe obrera. Ja sé que López no es refereix a això. Ni a això ni a res, són només paraules buides, que sonen bé però no diuen res.

Igual que allò de l'"esquerra exigent". No aniria malament a la nostra presumpta esquerra ser una mica més exigent amb si mateixa. Tan exigent com ho va ser Javier Fernández 24 hores abans en un discurs, aquest sí, adult, sense concessions a la galeria ni brindis al sol, gens autocomplaent; i sobretot, respectuós amb la intel·ligència de qui escolta.

Això de López funcionarà perquè ofereix comoditat: qualsevol temps passat fou millor. En el fons, ofereix un retorn a la jovenesa, reverdir les esplendors del passat, la píndola de l'eterna joventut. És una infantilització grollera del discurs i de l'auditori.

Ho fa perquè coneix molt bé l'electorat a qui s'adreça: la militància del PSOE és un col·lectiu amb una edat mitjana de 50 anys

Ho fa perquè coneix molt bé l'electorat a qui s'adreça: la militància del PSOE és un col·lectiu amb una edat mitjana de 50 anys, que viu entre la nostàlgia del passat d'or i la incomprensió del present magre; i que s'inflama amb facilitat quan sonen les notes del "We shall Overcome" amb veus tan familiars com les de Patxi, el fill de Lalo, pedigree a prova de bombes. Aquest és el producte.

Trampes de Cató: endolcir l'oïda dels militants/votants amb afalacs insistents. "Activar les agrupacions" per aquí (no seria millor revisar-les?), "una militància viva i lluitadora" per allà, "a mi m'agrada el partit que a vosaltres us agrada"…cosa que seria populisme orgànic.

I tot això, salpebrat amb algunes falsedats polítiques greus:

a) "Només el PSOE, juntament amb el PSC, pot aportar una solució als problemes de Catalunya". Doncs sí que estem arreglats: el segon partit d'Espanya i el tercer de Catalunya resoldran per si sols aquest embolic gegantí. No sé què és pitjor, que ho digui o que s'ho cregui.

"Només el PSOE, juntament amb el PSC, pot aportar una solució als problemes de Catalunya". Doncs sí que estem arreglats

b) "Només quan hi ha hagut una influència de forces d'esquerra la Unió Europea ha avançat". A la merda Churchill, Adenauer, De Gasperi i Andreotti, Monnet i De Gaulle, Kohl i tants d'altres. No, miri: la Unió Europea ha avançat quan la dreta i l'esquerra s'han concertat per fer-la avançar. Cosa que no és compatible amb la demonització mútua i el noesnoïsme com a armadura ideològica.

c) López renega de l'abstenció i continua cantant les virtuts de l'anomenat "govern alternatiu". Però, alhora, admet (entrevista a El País) que "amb Podemos vam veure que era impossible" i que "no és possible arribar a acords amb posicions de l'independentisme que volen la ruptura". En què quedem?

L'estratègia de López i dels dissenyadors del seu discurs és clara: reproduir l'"efecte Corbyn" al PSOE. Una base militant frustrada i amargada. Un dirigent dels de tota la vida, clàssic entre els clàssics. Un discurs reactiu i mentider, que ofereix el replegament sobre si mateix i l'encapsulament en un passat que no tornarà. Que no afronta el futur perquè comença negant el present. I que no només no busca superar el passat, sinó que ho ofereix com a refugi emocional, el claustre matern.

A Corbyn li ha servit per guanyar dues votacions internes i aconseguir el control del Partit Laborista. També per condemnar-lo a la derrota crònica i a la marginalitat política. I aquí pot funcionar, per què no?