És un costum que ve de lluny, i que les xarxes socials no han fet altra cosa que ajudar a multiplicar exponencialment el seu impacte, l’interès de molts ciutadans per posar etiquetes a tot allò que es mou. I fer-ho des de la posició moral de qui es creu superior per a establir rànquings respecte al grau d’adhesió o pertinença a determinades situacions, aficions o posicionaments.
Com més resclosit és el grup, més força tenen aquestes maneres d’actuar, tot i que l’anonimat i la capacitat expansiva de les xarxes socials pot fer creure a algú que la seva doctrina és àmpliament compartida.
Aquest fenomen de voluntat classificadora respecte de la resta de ciutadans pel que fa a una determinada idea té alguns punts àlgids, especialment si es refereix a temes susceptibles, respecte dels quals es tenen ganes de polemitzar.
Un dels temes en què hom pot trobar molts voluntaris per a dir-hi la seva, des de l’absoluta convicció d’estar en possessió de la veritat, és la identitat, o les identitats. Especialment si parlem d’identitats nacionals, un camp obert perquè s’expressin obertament les sufocacions d’alguns individus.
N’hi ha que consideren que hi ha identitats bones i identitats dolentes, considerant, òbviament, que és bona la que hom té o defensa
Segons el posicionament de cadascú en matèria nacional, n’hi ha que consideren que hi ha identitats bones i identitats dolentes, considerant, òbviament, que és bona la que hom té o defensa, i que són dolentes totes les identitats que hi poden xocar, ja sigui per no reconeixement, per enfrontament, o perquè qui etiqueta, des d’una autoatorgada posició de superioritat, considera que ha de quedar subsumida en la que ell considera com a primigènia. I aquí no s’admeten grisos, els convençuts no consideren que hi pugui haver identitats regulars.
Qui ostenta aquest posicionament considera que la seva identitat ha de ser dominant, i que, per tant, totes les que ostenten altres persones que entren en confrontació o en dubte, han de ser dominades. Aquí rau la base històrica de molts conflictes.
També alguns volen que la identitat s’estableixi per una mena d’ordre d’arribada, és a dir, que n’hi ha que són històriques i que n’hi ha d’altres que són adquirides. Són els que s’inventen, des d’un punt de vista històric, una Espanya vella de dos mil anys (o més), o els que consideren que tota la història els hi ha estat contrària, sense tenir presents els moviments geoestratègics, bèl·lics, econòmics, demogràfics, etc., que han anat conformant el món tal com el coneixem.
N’hi ha, d’altra banda, que estableixen diferenciacions identitàries considerant que n’hi ha de superiors i d’inferiors. Els qui defensen aquests plantejaments, obviant qualsevol respecte pels sentiments de tercers i pels propis esdeveniments històrics, haurien fet un gran paper en temps de l’esclavatge i del colonialisme. Sempre hi ha algú que, normalment des d’una posició de força, vol diferenciar entre superiors i inferiors, amb el benentès que ell ho dicta des de la seva pretesa superioritat.
Després podem trobar en el vast camp de les identitats els qui consideren que n’hi ha de nocives i que n’hi ha de positives. Des d’una posició que alguns voldrien subordinada, per manca d’ànima o per por, hom pot arribar a creure que la seva identitat ha de ser menys respectada, i ha d’estar subordinada a una altra, que hom considera o bé superior o bé més positiva. Els qui defensen aitals idees són perillosos, i més si volen o creuen encarnar la representació d’una col·lectivitat amb identitat pròpia, perquè ho fan des d’una posició pusil·lànime, poruga, i esbiaixada.
Per acabar també podem trobar els il·lusos que creuen que hi ha identitats que pugen (com si fos la Borsa de Wall Street) i n’hi ha que baixen. S’assemblen molt als anteriors. Només estan pendents de momentanis, en termes històrics, moviments especulatius, i s’apunten al que sembla que els pot donar més beneficis immediats, renunciant si convé (de facto, perquè els covards no s’atreveixen normalment a reconèixer-ho) a la pròpia identitat, a la identitat que van defensar els seus antecessors, amb la voluntat de construir una comunitat rica i plena.
No crec en absolut en les identitats qualificades, perquè considero que cal assumir sempre la pròpia, malgrat que vagin o hagin anat mal dades, malgrat que ara pugui ser dominada, discutida, no prou defensada per qui ho hauria de fer, i faci la sensació d’anar a la baixa.
La meva identitat política és la catalana, i m'és igual on la situïn els vividors i els guanyadors del moment. Per a mi és històrica, positiva i estimada. Només soc una baula en el llarg camí de les generacions, i el meu repte és enlairar-la tant com pugui. No abaixaré el cap i, per contra, combatré tots aquells que la considerin subordinada, no prou històrica, no prou positiva, o que està de baixada. No comparteixo aquestes consideracions, i les estimo nocives de cara al present i al futur de la nostra nació.