Em va entendrir rebre la notícia de la mort de l’Espinàs mentre era a la cuina fent el sopar. Em va fer pensar en la meva mare. Em va recordar la sensació de confort i d’estabilitat que, de petit, em transmetia el soroll d’olles i plats que venia de la cuina mentre acabava els deures a l’habitació. Vaig veure passar de cop 40 anys de converses amb la tele i l’extractor posat. M’agradava tant parlar amb la mare mentre cuinava per a nosaltres que de gran mirava de sopar a casa seva sempre que podia per reviure el caliu d’aquelles converses.
Em sembla que si l’Espinàs s’hagués presentat un vespre a casa per sopar, la mare li hauria posat el plat a taula sense fer-li cap pregunta. No era el seu articulista preferit, però per ella era molt més que un articulista. Era un dels pocs referents de la seva joventut que no havia naufragat o s’havia venut a la pedanteria de la Transició. Els necròlegs li elogien el tarannà discret, però la discreció de l’Espinàs era com la boina de pagès que Josep Pla es va posar per navegar el franquisme. Ho veus per poc que segueixis la seva trajectòria.
L’Espinàs es va jubilar de la vida social i col·lectiva del país a mesura que la pressió espanyola va anar enverinant els pous de la seva inspiració. Primer va deixar la novel·la, després la cançó, després la política, després el periodisme televisiu i finalment l’Avui, el 1995, quan fins i tot l’autonomia ja havia perdut sentit. L’única cosa que l’Espinàs no va abandonar mai va ser la llengua. D’aquí que la meva mare en parlés amb un afecte tan familiar. Durant anys, les seves columnes van ser l’única expressió periodística polida i civilitzada de l’idioma que s’ensenyava a les escoles.
Amb l’Espinàs mor el darrer exemplar d’una colla de personatges de la meva infantesa que et miraven com si sabessin alguna cosa del món i del país que la majoria havia oblidat o no havia volgut saber mai
Fins que no va aparèixer Salvador Sostres, cap articulista va saber establir una connexió lingüística i, per tant, espiritual, tan íntima amb els lectors. Aquí ens agrada aplanar-ho tot, però ni Sergi Pàmies, ni Quim Monzó, ni Agustí Pons, ni Ramon Solsona no es poden considerar deixebles reeixits de l’Espinàs. De fet, tots el van entendre malament, si és que van mirar d’entendre’l. Encara ara em costaria d’explicar que l’economia del llenguatge d’Espinàs, la manera que tenia d’adreçar-se al públic, sòbria i poc invasiva, no deixava de ser l’expressió d’un sobreentès polític tan metafòric i generacional com la pirotècnia del Sostres.
L'Espinàs es va anar momificant en el costumisme, o en l’anomenada literatura d’observació, per no haver de triar entre passar misèria o passar-se al castellà. Com dos autors barcelonins anteriors que van trobar refugi en la transcendència minúscula, però segura, de la vida quotidiana, Emili Vilanova i Carles Soldevila, l'Espinàs va escriure marcat per un gran desencís polític. Encara que els diaris de Vichy ho facin passar per una anècdota, no s’arriba a ocupar el tercer lloc d’una candidatura com la de Nacionalistes d’Esquerra per casualitat.
Un exemple de la comèdia que l'Espinàs va navegar, és que l’existencialisme de les coses petites que servia per tractar Pla de traïdor durant la dictadura, fos la base dels elogis que va rebre sempre ell en democràcia. El problema i l’avantatge de l’Espinàs que és fàcil d’elogiar perquè mai no ha molestat ningú, ni tan sols per raons estètiques. El llibre seu que més m’agrada és Inventari de jubilacions. Va ser el primer llibre seriós que els pares em van comprar, i em sembla que traspua la duresa i el radicalisme silenciós de les seves tries.
Amb l’Espinàs mor el darrer exemplar d’una colla de personatges de la meva infantesa que et miraven com si sabessin alguna cosa del món i del país que la majoria havia oblidat o no havia volgut saber mai. La seva no era una generació de frívols i vençuts, com la que va venir després, dels anys cinquanta i seixanta, sinó de supervivents. Tot i que apuntés més alt, quan penso en l'Espinàs penso en figures com Sanuy, Luján, Tísner o Senillosa. Recordo que un dia em va dir que els escriptors que duren són els que tenen prou força de caràcter per definir i mantenir una identitat.
M’ho va dir parlant del Sostres i vaig pensar que al capdavall tots dos eren producte d’un país que s’ha autoconvençut que es pot viure prescindint de la política. És una trampa en la qual cap dels grans escriptors catalans ha caigut mai.