Salvador Illa i el ministre Albares argumentaven —per a aconseguir l’oficialitat del català, l’euskera i el gallec a la UE— que es tracta d’un assumpte de reconeixement de la “identitat espanyola”. A alguns, evidentment, se’ns van alçar les orelles, davant d’una apropiació tan gran de la nostra llengua per a conformar una identitat suposadament superior, i que molts considerem aliena, però s’entén que es tracta d’una determinació clara per fer que la “identitat espanyola” sigui entesa com a integradora, plural, diversa, convivencial i amable. Ja ho va advertir Ana Botín, presidenta del Banc Santander, l’any 2018: es tracta de “volver a enamorar a todos los catalanes del proyecto español”. Des d’aleshores que, per la via de la necessitat (dels vots) o ves a saber si de la convicció, el PSOE s’ha dedicat a això per terra, mar i aire. Si aquells anys el que pertocava era promoure la “Marca España” cap enfora, per rentar la imatge d’estat autoritari que pega els votants, ara ens trobem davant d’una operació “Identitat espanyola” que busca, descaradament, seduir-nos. La primera mesura de seducció, han decidit, serà el xantatge: o això, o el PP i Vox.
"Cataluña", diu el cartell on el president Illa ha inaugurat la Setmana Catalana a l’Exposició Universal d’Osaka. Res a dir sobre la rumba catalana (un vestuari menys sevillà hauria estat d’agrair, però no passa res), o sobre els tallers de pa amb tomàquet o l’exposició de Miró, però sí sobre una “ñ” que només s’entén des dels suposats exercicis d’”enamorament” que se’ns volen fer... o bé pel fet que, abans, han passat pel pavelló les setmanes de Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Extremadura (i que les següents setmanes s'espera les setmanes de Canàries, Andalusia i Galícia). En definitiva, tot molt plurinacional, comprensiu i enamorador. Tot plegat forma part de la invocada “identitat espanyola”, que es pretén, com dèiem, oberta i orgullosa de la seva pluralitat. Tan orgullosa que l'entitat nacional catalana hi queda difuminada (o ignorada) del tot.
La primera mesura de seducció del PSOE ha estat el xantatge: o això, o el PP i Vox
Res de nou sota la capa del sol. Com dèiem la setmana passada, Franco com a mínim va tenir damunt la taula una proposta de cançó en català per a Eurovisió. Des d’aleshores fins al barret cordovès de Melody, la “identitat espanyola” mai no ha comptat amb nosaltres i val a dir que ho entenc: si hi incloguessin una cançó en català, no només les protestes es farien eixordadores sinó que la mateixa població espanyola hi faria boicot en les votacions. Més o menys el mateix que passa quan es tracta de sentenciar sobre les obres de Sixena exposades al MNAC, que ara tornen a deixar clar l’ancestral criteri del dret de conquesta o de “qué pone en tu DNI”. Amb una nul·la sensibilitat per la història, pels criteris tècnics artístics i per allò que tothom pot entendre com l’excepcionalitat. No, no volen fer cap excepció amb nosaltres: si de cas, provaran de dur la llengua a l'oficialitat europea, però només a canvi de vots, i només amb un resultat decebedor (per ara), i sobretot només amb l’etern advertiment al damunt: penseu que l’alternativa és el PP i Vox.
No voldria ser massa injust. D’acord: estic en disposició d’admetre que no tot Espanya és fatxa. Que hi ha una identitat espanyola que és amable, que intenta trobar la manera d’encaixar la diversitat i de mostrar-la amb orgull, que considera que som una nació (sense desenvolupar massa el concepte a nivell legal) o com a mínim una “nació cultural”, que ens estima, que ens vol enamorats i que vol enamorar-nos, que no es va sentir còmode amb les hòsties (físiques i judicials) del procés i que té un projecte modern, lluny de les crostes institucionals que la fan poc amable. Ho admeto, hi ha partits i persones a Espanya que són de mentalitat oberta i que aprecien la nostra manera de ser. I que fan el possible per, a la seva manera, respectar-la.
Des d’aquí, moltes gràcies i el meu reconeixement. Ara ja podem marxar?