Jordi Pujol i Pasqual Maragall, pertanyien a l'alta burgesia. Artur Mas, a la classe alta. José Montilla va ser l'exemple que a Catalunya funciona l'ascensor social, però era un home d'aparell, un polític professional. Carles Puigdemont és una persona com vostè i jo, que ha viscut molts anys de la seva nòmina i que, de carambola, va ser candidat a alcalde; que, de carambola, ha acabat de president de la Generalitat i que fa cara de "jo passava per aquí". Reconeguem-ho, la història té moments genials. I, de vegades, qui la capgira era algú que passava per allà.

Total que tornem a ser a la plaça de Sant Jaume de BCN per assistir a la presa de possessió d'un president. Amb aquell clàssic dels convidats entrant a Palau per un llaaarg passadís de tanques com si allò fos un casament. La funció de padrines que ho critiquen tot la fem els/les periodistes amb comentaris sobre els que passen per davant nostre del nivell: "aquest, com es deia?", "on va aquesta vestida així", "ui, com ha envellit...", "i aquest, què hi fot aquí?"... I d'altres no reproduïbles.

18.55. Sala de premsa de Palau. Plena a vessar. I això que a fora, a la plaça, hi ha una tarima farcida de periodistes televisius que faran els directes des d'allà. Quan a 2/4 de 5 de la tarda m'he acreditat, la persona de premsa encarregada de la cosa, carregava dues immenses bosses de targetes com aquesta:

19.08 Dins del Saló San Jordi, regi escenari de la presa de possessió, Jorge Fernández Díaz i Oriol Junqueras parlen durant uns 3 minuts en presència de Marta Rovira i Enric Millo. Pagaria per saber què diuen. I pagaria bastant. I si calgués, demanaria un crèdit. O un FLA.

19.11 Els periodistes que som a la sala de premsa ho seguim tot per un plasma. De sobte, una veu en off ens comunica l'inici de l'acte. Cinc minuts abans, el mític Lluís Falgàs (TVE) s'havia queixat al directe que feia des d'allà mateix de la falta de puntualitat.

19.16 El president en funcions i el qui ho serà en breu surten del despatx oficial seguits de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

19.17 Jordi Baiget, secretari del Govern en funcions i futur conseller d'Empresa i Coneixement, dóna la paraula al president Mas. I Artur Mas agraeix a tothom els serveis prestats, cosa que provoca un aplaudiment que comença normal, va pujant i acaba amb tothom dret. Bé, menys la representació de l'Estat i dels partits de l'oposició presents. Alguns com Inés Arrimadas i Xavier García Albiol no sabem què estan fent en aquells moments perquè ni han vingut. En total, un minut d'aplaudiments.

Artur Mas no llegeix el discurs. Ni consulta cap nota. Li surt tot de dins a raig. Explica la clàssica anècdota marinera (en aquest cas amb el famós timó que tenia al despatx) i remata amb la no menys clàssica metàfora naval desitjant-li al nou president "una bona singladura".

19.28 Carme Forcadell llegeix el nomenament signat pel Rei i per Mariano Rajoy Brey, a qui ella rebateja com Briei. I aquest és el moment de la polèmica. Com si allò fos el mundial de salt amb perxa, passa per sobre del moment del jurament en què s'ha de prometre fidelitat al rei i a la Constitució. És la torna a la decisió de Felip VI d'enviar per Whatsapp la signatura del decret de nomenament. Ens esperen dies plens de gestos poc amables.

19.29 Artur Mas imposa a Carles Puigdemont la medalla de la Generalitat. Ni Jorge Fernández Díaz ni la delegada del Gobierno mouen un sol múscul. De fet no l'han mogut des que han entrat al Palau de la Generalitat. D'en Marcelo no en tinc cap informació. Imagino que és al pàrquing de la plaça de la Catedral fent la seva feina.

19.30 Carles Puigdemont avisa: ell no és de metàfores i menys marineres, però opta per llegir un poema mariner. Tan breu que no tenim temps ni d'apuntar-lo. Acaba el discurs amb dues cites. En castellà ens diu: "Imposible es sólo una opinión". En català cita Gaziel, un dels seus referents: "Sóc fal·lible però insubornable".

19.37 Acaba el discurs del nou president. Tothom aplaudeix dret. El ministre de l'Interior i la Delegada s'aixequen. Les mans, però, resten immòbils. És el primer signe de vida durant tota la cerimònia. I si s'han aixecat és per marxar esperitats.

19.41. La veu en off de l'inici comunica que al pati dels tarongers es servirà un refrigeri. Els periodistes seguim a la sala de premsa esperant poder pujar al patí dels tarongers, lloc del refrigeri en qüestió.

19.56. Els periodistes ja estem autoritzats a pujar a la zona noble. Sense micros ni càmeres. Només arribar, un alcalde d'una gran ciutat m'explica que ja té procurador a Madrid. "Al febrer em faran anar a declarar a l'Audiència Nacional, segur". Una regidora comenta: "quan ens comencin a cridar a tots, serà quan haurem d'estar més units que mai". A part de gestos poc amables, vénen dies de viatges als jutjats.

Al fons del patí hi ha els dos presidents, el que se'n va i el que arriba. Hi ha llargues cues per besar-los i abraçar-los. Hi ha gent que quan fa el compliment a Artur Mas, plora. Ell no es treu el somriure de sobre. Als que l'acomiaden com si allò fos un enterrament ell els diu: "ens seguirem veient, que no desapareixo". Una senyora s'adreça a Helena Rakosnik i li diu: "hem perdut un president i has guanyat un marit". Ella li respòn: "jo tenia les dues coses".

Joan Coscubiela i Lluís Rabell es pillen un platet de "vegetals fregits", segons la descripció de Coscubiela. I van fent. Després estaran força estona xerrant amb el director general dels Mossos, Albert Batlle. Però no li oferiran "vegetals fregits". Bàsicament perquè ja no en queden.

Pregunto a Jordi Bosch, important productor televisiu, però sobretot un gironí universal que coneix tothom i que és feliç, si ara que el president és dels seus, definitivament Girona es declararà independent del món i, en cas afirmatiu, on anirà la frontera. "A Blanes –em diu–. A partir de la pedra de Blanes en amunt és nostre. Del càmping en avall, ja queda fora". "I, per què el càmping queda fora?", pregunto jo. "Es veu que el riu es va moure fa segles i no està clar el límit. Per tant, començarem amb un bon conflicte territorial, que sempre va bé".

I mentre continuen les abraçades i les fotos, és el moment del "i ara, què?". Què farà a partir d'ara Artur Mas? Si deixa l'escó perd l'aforament i si el conserva no es pot acollir als drets com a expresident, inclosa la oficina. Veu, si fos senador, com Montilla, no tindria cap d'aquests dos problemes.

I en Carles Puigdemont? Què farà ell, l'home que diu que li van oferir ser president dissabte al matí? Bé, doncs de moment rebre les possibles impugnacions d'aquesta seva presa de possessió que ha inclòs un nou rècord de salt de perxa institucional i en breu donar suport als batlles i batllesses que aniran rebent citacions judicials. No està malament per començar, no troba?

Aquesta primavera plourà. I no només aigua.