Si és veritat, com diuen, que tenim dos planetes similars a la Terra a la cantonada (12,5 anys no és res a l'univers), ja no tenim de què preocupar-nos. No ens hauríem de preocupar, excepte si hem decidit estendre un vel moral sobre la protecció de la Terra, injustificable quan es contraposa a les nostres conductes respecte de tantes altres coses.
En un temps en què la relacions d'afecte, ja sigui en la parella, o respecte dels fills (i ja no dic en el cas dels amics), són cada vegada més d'un sol ús, si només ens comprometem amb les coses en la mesura que ens serveixen, com es veu respecte dels ancians (a qui de forma tan clarivident va cantar al seu dia Serrat), en total solitud poblant les nostres ciutats, si hem decidit fer del consum compulsiu el senyal identitari de la modernitat i el motor del creixement econòmic, llavors per què no entendre el planeta, quelcom molt menys personal, encara que no menys viu, com una cosa d'un sol ús?
L'ésser humà està ple de contradiccions que no sap com resoldre, entre altres coses perquè cada vegada té menys temps per pensar. La pressa s'ha apoderat dels nostres judicis, dels nostres diagnòstics, de totes aquelles coses que en un altre temps van necessitar un mínim de reflexió per no ser poc més que una reacció emotiva. Però d'això va aquesta història actual. Som fonamentalment pastura de les emocions, així ens tracten la major part dels múltiples enemics tecnològics als quals hem anat fent lloc al nostre voltant, suposadament en benefici nostre, però que cada vegada saben més com manipular-nos, i deixen en la mínima expressió la tan esbombada intimitat (i la seva feliç protecció de dades!) i la nostra dignitat. Perquè ens redueixen, ens hem deixat reduir, pur fruit algorítmic.
La pressa s'ha apoderat dels nostres judicis, dels nostres diagnòstics, de totes aquelles coses que en un altre temps van necessitar un mínim de reflexió per no ser poc més que una reacció emotiva
No sé quin sentit pot tenir tot el moviment ecologista i la contumaç reivindicació que la Terra ha de ser protegida perquè l'heretin en perfecte estat de revista les següents generacions. Si una part de la ciència està abocada a trobar nous mons on allotjar la humanitat, n'hi haurà prou amb entendre que el planeta blau és igual que l'últim cotxe que hem abandonat perquè ha deixat d'il·lusionar-nos, perquè hem trobat un nou objecte en el qual dipositar els nostres desitjos. Res de bo no podia afavorir el fet d'haver entès que persones, animals i plantes hi són perquè serveixen per satisfer-los. I, de fet, la reacció, contrària d'agenollar-nos davant de la naturalesa fent la nostra vida incòmoda en el seu benefici, incorre en el mateix pecat egocèntric.
Al final haurem d'optar entre l'hedonisme complaent i capritxós o el compromís amb la vida, les persones i les relacions pel simple i prodigiós fet que l'ésser humà té entitat moral. Harari diria que aquesta moralitat és un dogma més, i que la nostra història hauria pogut ser qualsevol altra, i que tot és el fruit de l'atzar cec del qual Hawking s'entossudeix a convertir-nos en adoradors. Sens dubte per ells trobar un altre planeta al qual traslladar els nostres ossos és tan bona notícia com quedar-se per aquí. Però en parlar del que neguen, ells mateixos reafirmen el miracle. Allà on sigui, alguna cosa distingeix la humanitat.