Com sabem la majoria d’homes i dones, per molt que ens requi d’acceptar-ho, a partir d’una certa edat mai no ens tornem a enamorar del tot. L’amor, com a màxim, és un dels símptomes del nostre caràcter, en el sentit que utilitzem l’alteritat per creure que —mitjançant allò que els cursis anomenen la cura— es resoldran els nostres problemes o, si més no, crearem una aliança mínima que ens protegirà de l’esdevenidor. Això no vol dir que l’edat dugui menys ardor vital o corporal, faltaria més, però, quan ja fa temps que ens afaitem i depilem (bé, tot això de la capil·laritat ha canviat d’estètica; però ja m’enteneu), sempre acabem saltant al buit assegurant-nos que hi haurà una xarxa que ens reculli. Això ho saben molt bé Pedro Sánchez i Begoña Gómez, ambdós conscients —i més encara avui— que la seva és una aliança sentimental, però sobretot una font de poder polític.

La carta que el president espanyol envià als ciutadans la setmana passada és un document històric que caldrà guardar durant molts anys i del qual n’haurem de fer nombroses tesis. Primer, per la genialitat del to de l’escrit, que barreja l’ètica del mascle protector de tota la vida amb el sentimentalisme de l’home deconstruït per a qui la salut emocional de la seva parella passa abans que mantenir-se a la trona. Però la declaració d’amor pública amaga encara més teca perquè, en la línia de la processització d’Espanya, Sánchez acaba fent un alehop de transvasament entre els atacs mediàtics, polítics i judicials que ha rebut ell mateix i la salut emocional de la seva dona (dit d’altra manera, acusa els seus rivals polítics de perpetrar una violència de gènere sistèmica). Llegida la cosa, un home conegut per la seva condició de killer ha aconseguit humitejar les calcetes de mig femellam europeu.

Poc importa que el mateix Sánchez fes veure com si plogués quan el seu partit muntava un atac semblant a Isabel Díaz Ayuso a causa dels trapis creatius del seu company amb la Hisenda espanyola o com quan el líder del PSOE es mirava tranquil·lament els mateixos actors de la dreta mediàtica metrallant compulsivament la seva ministra del ram femení, Irene Montero. Aquí no estem parlant de sentiment ni empatia, sinó del poder més nu que —com ens ensenyà fa molt de temps el meu adorat Thomas Hobbes— consisteix a poder triar les paraules, i per tant els sentiments, per fer venir l’aigua a la teva piscina. Amb la famosa carta als espanyols (sabent que la Fiscalia el defensaria i que Manos Limpias es faria cacona als calçotets), Sánchez acaba de transformar la seva dona en una reencarnació castissa de Michelle Obama. El tio és un puto geni, cal admetre-ho.

Ningú ja no parla del retorn de Puigdemont ni del finançament singular: tot déu, encara que detinguin la Moreneta, estarà pendent de què dirà Sánchez el proper dilluns

De fet, ha estat un autèntic plaer veure com la majoria de la cúpula processista queia en la trampa d’una carta que, en Sánchez res no és casual, s’anticipava —ja veus quines cosis té la vida— al tret de sortida de la campanya electoral catalana. Tots els ploramiques del procés han perpetrat una cosa tan catalana com recordar que, en el fons, ells havien estat víctimes de moviments anteriors sense que el PSOE (i no cal dir el PP!) els fes ni punyetero cas. El president espanyol, en definitiva, ha decidit disfressar-se de líder català per acaparar el victimisme i que tothom remi al seu pas. La prova del bon resultat del moviment és ben palesa: ja duem uns quants dies de campanya i, com passarà d’aquí a dilluns, ningú ja no parla del retorn de Puigdemont ni del finançament singular: tot déu, encara que detinguin la Moreneta, estarà pendent de què dirà Sánchez el proper dilluns.

El moviment de Sánchez ha esperonat Salvador Illa perquè espanyolitzi (encara més) la campanya, situant-la a remolc del seu capatàs enamorat. Sánchez està essent molt més útil al líder del PSC mitjançant la seva silenciosa absència: no és als mítings, ni puta falta que fa, puix que tothom parla d’ell. Fixeu-vos si el gest del líder del PSOE és una cosa del procés, que aquest dissabte fins i tot vèiem manifestacions tipus ANC davant Ferraz, amb centenars de jovenalla peronista i el Quédate de Quevedo de fons! Aquest tampoc és un punt menor perquè, en un temps on el votant més jove viu desencantat —què coi, directament fastiguejat— del món de la partitocràcia, ara va i resulta que Sánchez els sembla la mar de moni fins i tot als púbers masculins! Veure els espanyols fent el mateix ridícul que nosaltres durant el procés, ho haig d’admetre, té certa flaire de justícia poètica-política. 

Passi el que passi amb el futur del president, el vent sempre li jugarà a favor. Si marxa, podrà rendibilitzar el seu estatus de víctima de la politiqueria (qui sap si amb una cadira d’àmbit europeu) i, si decideix mantenir la presidència, fins i tot pot tenir la mala bava d’organitzar una moció de confiança que obligués els partits independentistes a abaixar-se els pantalons i haver d’aguantar-lo com a líder de l’Espanya plural; a poder ser, of course, en plena campanya del 12-M. Aquests últims dies no han estat gaire feliços per a Carles Puigdemont, que deu estar revisant l’oli del seu famós automòbil per no quedar-se ben solet a la carretera del victimisme. Cal reconèixer que Sánchez deixaria en Maquiavel com un simple aficionat. No és un home enamorat, però és un polític que entén com, en determinades circumstàncies, si cal, t’has de servir de l’amor; per sobreviure.

Benvinguda al món de la primera línia política, Begoña.