Hi havia una vegada un senyor a una trompa d'elefant collada. Durant vint anys i dia rere dia, caminava tot el sant dia per Barcelona sense roba i senyorejant la seva enorme trompa sense que ningú sabés res d'ell. Ni com es deia, ni d'on era, ni lògicament que es tractava d'un humil cuiner català que l'any 1985, treballant en un restaurant de parada i fonda a Andorra, s'havia fet milionari gràcies a un ple al 15 de La Quiniela. En comptes de comprar-se un Rolls-Royce, un apartament a Sitges o un armari sencer amb roba de Gucci, però, amb els 133 milions de pessetes -800.000€ actuals- va decidir demostrar que la riquesa espiritual no te la donen els diners i que la llibertat pura és un estat de la ment, per això, naturista per principis i no per esnobisme, va començar a voltar per la Rambla en pilota picada.
Els primers anys la seva verga espantava a les velles que tornaven d'omplir el carro al mercat, quan a la Boqueria hi havia gent que hi feia la compra. Se senyaven també els mossens en veure'l passar pel seu costat, absolutament nu i amb el cos ple de tatuatges on es podia veure un escut del Barça, diversos tribals o un estol d'ocells, però cap creu. Sota el melic, damunt la pelvis, hi destacaven els dos ulls d'un elefant. Uns altres animals, els lloros, repetien el "Mira, l'Home Elefant!" que el venedor d'animals li havia exclamat al quiosquer del costat, quan al carrer es venien lloros i la gent encara comprava diaris. Evidentment la seva presència també feia tronar i ploure als enllustradors de sabates o les floristes, que el fitaven de reüll, sovint desconcentrant-se, mentre polien uns mocassins o preparaven un ramet per algun notari que s'entenia amb la secretària.
Era impossible no mirar-lo. El Maradona de la Rambla deixava de fer tocs amb la pilota i els mims perdien la capacitat de ser estàtues humanes quan l'Home Elefant els passava per davant. De fet, fins i tot les escoles s'ho pensaven dues vegades abans de portar la canalla d'excursió al centre de Barcelona, ja que els nens resulta que no prestaven atenció al Liceu, ni al barroc de la façana de l'església de Betlem, ni a l'estàtua de Colom o el vell Teatre Principal: la quitxalla es quedava bocabadada amb aquell peculiar vianant perquè aquella trompa no era com les que havien vist al Zoo o l'Aqualeon. Aquesta relluïa gràcies a un brillantet que lluentejava com una estrella a la punta de tot, allà on diríem que un elefant porta un pírcing al nas i on aquell senyor, és clar, més aviat hauríem de dir que duia un pírcing al prepuci. Recordo bé la sorpresa perquè un servidor era un d'aquells nens i mai cap professor dels jesuïtes, és clar, ens havia explicat que a la cigala també s'hi podien posar arracades.
Havíem crescut en la bombolla de la Barcelona olímpica, però ens vam anar fent grans i aquell suflé màgic es va anar desinflant mentre a la Rambla tot canviava, menys el senyor amb dues orelles d'elefant tatuades a les galtes del cul. En cosa de pocs anys, la Boqueria va començar a deixar de ser un mercat per passar a ser un parc temàtic, els lloros van començar a deixar de xerrar perquè cada cop era més mal vist que es venguessin animals i els quioscs van començar a deixar de vendre diaris per passar a vendre cafès, gelats o souvenirs, però el nostre heroi es mantenia intacte al tsunami del canvi de segle i la globalització, passejant sense roba amunt i avall només amb una bossa de plàstic a la mà esquerra. A dins hi duia una ampolla d'aigua, un entrepanet, medicines, un paquet de tabac i una còpia impresa de la llei segons la qual era absolutament legal fer nudisme a la via pública, ja que evidentment als agents de la Guàdia Urbana també se'ls escapaven els ulls cap a aquella trompa que més aviat podria ser una porra. Més de tres-centes vegades el van parar, registrar i fins i tot detenir, i sempre l'Home Elefant va acabar sortint-se amb la seva.
Quan a la Rambla van començar a haver-hi més botigues de carcasses per a mòbils que enllustradors de sabates, que va ser més o menys quan les Blackberry van assassinar per sempre els Nokia, els turistes van començar a fotografiar aquell senyor que per a ells, més que una persona, era un personatge. Això va ser abans que els últims punkis i redskins del carrer Tallers, quan se'l creuaven, reconeguessin que no existia ningú més lliure a tota la ciutat que aquell home despullat i nascut, curiosament, el mateix dia que la Capitulació del Tercer Reich. El que estava a punt de capitular, també, era aquella Barcelona popular en què les botigues de discos van començar ja a abaixar alguna persiana, en què la llibreria Canuda va començar a anunciar que plegaria i en què les galeries del Camello, fins aleshores un altre oasi de llibertat, també van començar a ser més aviat un cau de guiris. Mentre tot això passava, l'eclosió de les xarxes socials transformava el món i Google n'esdevenia l'oracle diví, potser per aquest motiu 'Hombre desnudo Barcelona' té avui 9 milions 360.000 entrades al cercador més famós d'internet.
De tot allò ja en fa molt de temps. Massa. Tant, que fins dissabte passat encara eren ben pocs els únics que sabien la identitat real de l'Home Elefant: es deia Esteban Trancón, que per molt que ho sembli no és cap sobrenom la mar d'adient, sinó el cognom que figurava al DNI d'aquest senyor que l'any 2011 va deixar de ser vist. El govern municipal del PSC va aprovar una ordenança municipal que prohibia el nudisme urbà, i el nostre semaler no va tenir més remei que vestir-se. Vint-i-cinc anys després d'haver-se fet milionari, malvivia dels serveis socials perquè ja no li quedava ni un duro de tota aquella fortuna que havia repartit entre alguns amics i de la qual un advocat malparit se'n va ben aprofitar. Tothom li va perdre la pista de cop, fins que l'altre dia, més d'una dècada després, el tuitaire El Boig de Can Fanga -àlies de Joaquim Campa- va descobrir els detalls de la història que acabo d'explicar i en va investigar el desenllaç: Trancón estava enterrat al cementiri de Montjuïc, on segons la làpida va morir l'any 2014. Per desgràcia, però, l'Home Elefant havia començat a morir tres anys abans.
Hi ha cops que la mort d'algú serveix, també, per entendre la mort del món que l'envoltava. Poques hores després del tuit d'El Boig de Can Fanga, el biotecnòleg i viquipedista Xavier Dengra va publicar l'entrada de Trancón a la Viquipèdia, definint-lo com "una de les figures més emblemàtiques de l'imaginari social de Barcelona en el tombant del segle XX a XXI". Com la Monyos, com Ocaña i com tants més dels que van apostar per ser lliures i desenganxar la crosta arcaica i moral d'una ciutat que, al final, va morint cada dia perquè allò que ha allunyat als seus veïns de la Rambla no és l'heroïna o la presència d'un home despullat, sinó el turisme, l'homogeneïtzació de l'oci i la pèrdua de personalitat pròpia. Si Josep Pla va definir com Un senyor de Barcelona a un patrici de vint-i-un botons com don Rafel Putget, he considerat que era de justícia escriure-li un obituari a l'Home Elefant, ni que sigui amb quasi deu anys de retard, perquè no cal tenir vint-i-un botons -ni tan sols dur camisa!- per ser un senyor de Barcelona. És més, de fet hi ha moltes Barcelones, i en alguna d'elles, segurament la més utòpica però ideal, ara que en coneixem la història ja podem dir que Esteban Trancón (Barcelona, 1945-2014) va ser, és i serà sempre molt més que un senyor a una trompa collada.