La Ikurriña, la bandera nacional basca, té un origen relativament recent, comparativament amb la llarga història de la majoria dels símbols nacionals del mapa de senyeres d’Europa. Però, a diferència d’aquests, té una història convulsa de prohibicions, de persecucions, de proclamacions i de declaracions. Creada el 1894, inicialment pensada com la senyera de Biscaia, amb el pas del temps va esdevenir símbol del basquisme cultural i polític arreu dels territoris de llengua i cultura basca: Euskal Herria. Actualment és la bandera oficial d’Euskadi.

L’origen

Corria l’any 1894 i Bilbao era una petita ciutat amb una fesomia molt diferent de la seva imatge actual. Tenia setanta-cinc mil habitants i la trama urbana ben just havia saltat les muralles. L’emplaçament de l’actual San Mamés “catedral del futbol” era zona agrícola. I la ria estava esquitxada de petits pobles de pescadors i de miners, que en cap cas superaven els quinze mil habitants. El ferro i el carbó començaven a guanyar protagonisme. La Revolució Industrial estava en marxa. I el país es preparava per afrontar un procés de grans transformacions.

En aquell paisatge cobraria especial rellevància la figura de Sabin Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc i creador de la Ikurriña. Arana era un producte de la burgesia bilbaïna, que era l’elit social i econòmica del país. Euskadi, sobretot Biscaia, vivia en estat de xoc per la supressió dels Fueros, un sistema d’autonomia política i fiscal que havia sobreviscut amb Àustries i amb Borbons. Els governs liberals de Madrid, inspirats en el model centralista francès, l’havien liquidat. El suport foralista a la causa carlina havia estat l’excusa recurrent.

Sabin Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc i creador de la Ikurriña

El disseny

Sabin Arana va tenir l’habilitat d’asseure plegats els elements més destacats de la contestació basca. Als tradicionalistes rurals que havien lluitat per la causa carlina amb la divisa Dios, Patria y Fueros hi va sumar els burgesos urbans decebuts amb un projecte d’Espanya que, amb la rebel·lió de Cuba, Puerto Rico i Filipines, es desfeia com un terròs de sucre dins d’una tassa de cafè. I els intel·lectuals. La intel·lectualitat que sentia que la llengua i cultura basques eren gradualment proscrites i sistemàticament perseguides pels governs espanyol i francès.

El disseny havia de reunir aquestes voluntats. El Guggenheim encara no s’havia plantat a la ria. I Arana va haver de recórrer al catàleg internacional de senyeres. Fins i tot a l’armorial heràldic. La Ikurriña té un disseny que recorda la Union Jack britànica. El sistema britànic era, per la burgesia bilbaïna, un model d’inspiració. I recorda el cadenat de l’escut de Navarra, símbol del foralisme derrotat. Fins i tot, l’aspa de la Ikurriña s'inspira en la creu de Sant Andreu escocesa. La intel·lectualitat basca sempre ha sentit una mena de seducció mística per Escòcia.

El decurs de la història

Sabin Arana, que inicialment havia imaginat una República de Biscaia independent, ràpidament va entendre que el seu projecte podia abastar el conjunt d’Euskal Herria. I va ser a Pamplona, sobre una taula de la mítica Cafeteria Iruña, que va presentar -davant de les elits locals- la seva proposta de disseny de la que havia de ser la senyera nacional d’un Estat basc independent que aspirava a encabir tots els territoris que formaven Euskal Herria. Era un 14 de juliol del 1894: 105è aniversari de la Presa de la Bastilla, inici de la Revolució Francesa.

Durant els primers trenta anys del segle XX, la Ikurriña es va convertir en el símbol nacional de tots els bascos. Durant els anys de la Segona República espanyola els representants municipals d’Euskadi i de Navarra van negociar el redactat d’un Estatut d’Autonomia conjunt. Totes les sessions van estar presidides per la Ikurriña. Després va venir la Guerra Civil, el 1936, i Navarra va ser immediatament ocupada pels rebels militars i paramilitars. Euskadi va tirar endavant el projecte en solitari, i la Ikurriña va ser proclamada bandera oficial del País Basc.

El lehendakari José Antonio Aguirre durant un discurs a Sant Sebastià l'any 1933 / Ricardo Martin

La persecució de la dictadura i la recuperació posterior dels símbols

Durant els anys foscos de la dictadura franquista la Ikurriña va estar proscrita i perseguida. A diferència de la Senyera catalana no era present en cap escut municipal. A Euskal Herria, la Ikurriña es va convertir en un símbol reivindicatiu que reunia totes les forces polítiques i tots els moviments culturals oposats a la dictadura. Amb independència de la seva adscripció o no a la ideologia nacionalista basca. A Euskadi aquest consens s’ha mantingut en el temps, i amb la recuperació de l’autogovern, el 1979, va ser proclamada novament bandera oficial.

Però a Navarra, en la dècada dels 70, es va obrir una guerra de banderes que recorda la batalla de la llengua que es va lliurar al País Valencià, curiosament, durant el mateix període. La premsa local va generar un estat d’opinió contrari a la Ikurriña, vinculant-la als interessos partidistes del PNB, i es pretextava un pervers imperialisme que pretenia convertir Navarra en el corral d’Euskadi. Una estratègia que, en definitiva, preparava l’emergència d’una nova classe política navarresa que, curiosament, va eixir de les entranyes del règim franquista.

L’actualitat

La Ikurriña és, com diu el seu significat (Ikur vol dir símbol en euskera) la senyera de la nació basca. La nació més vella d’Europa. És present arreu d’Euskadi.  A Navarra i al País Basc francès, és present en les astes de molts ajuntaments, que l’hissen amb naturalitat com un acte d’afirmació. I de la majoria d’institucions socials i culturals que formen el teixit de la societat. La d’un poble que, des de la pau, contempla el seu futur amb confiança, amb valentia i amb decisió: “Non gogoa, han zangoa” (On van els teus pensaments, van els teus passos).