La del PDeCAT és la història d’un fracàs anunciat. És la història d’un partit que, en realitat, no hauria d’haver existit mai, perquè va ser el resultat d’una refundació de CDC que havia d’anar d’una altra manera. Artur Mas es va posar entre cella i cella que, després de la devastadora confessió de Jordi Pujol, el juliol del 2014, que durant anys i panys ell i la família havien tingut diners amagats a Andorra, la millor manera de girar full era crear una força nova i prescindir de l’instrument que, malgrat les mancances, havia protagonitzat la vida política de Catalunya els darrers quaranta anys. És així com el juliol del 2016 es va fer el trànsit de CDC —que havia trencat la històrica coalició amb UDC el juny del 2015— al PDeCAT, però de la manera més atropellada imaginable, amb els quadres i les bases esmenant de cap a peus el full de ruta que havia preparat la direcció per fer el canvi en un congrés que volia plàcid.

El conclave va ser de tot menys plàcid. L’aparell que deixava les regnes del partit sortint però que aspirava a continuar movent els fils de l’entrant va eixir rebotat en totes i cadascuna de les propostes que va posar sobre la taula, començant pel nom que havia de tenir la nova formació (Més Catalunya o Catalans Convergents) i acabant pels noms que l’havien de dirigir (Jordi Turull i Miquel Buch). El resultat va ser una eina descafeïnada —el nom va sortir d’una terna improvisada per la militància (Junts per Catalunya, Partit Demòcrata Català i Partit Nacional Català)— que, comandada per Marta Pascal i David Bonvehí, es va anar fent un lloc amb penes i treballs a l’escenari polític de ­Catalunya, però que ben aviat es va veure que no aniria gaire lluny. Els esdeveniments es van precipitar quan, després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i del fiasco de la declaració d’independència tant del dia 10 com del 27, Carles Puigdemont es va traslladar a Bèlgica i va decidir que el seu propi partit, del qual sempre havia prescindit, li feia nosa.

Ni recorrent a la suposada essència de CiU ni invocant Jordi Pujol el PDeCAT no s’ha escapat de la crema; bàsicament, perquè encara no s’ha adonat que la centralitat del catalanisme no roman en aquell utòpic món de la concòrdia i la moderació, sinó que fa temps que es va desplaçar cap a l’independentisme

D’entrada el va relegar com a pagador de la coalició Junts per Catalunya (JxCat) —el nom que ell i Artur Mas havien votat per substituir CDC— amb què es va presentar a les eleccions del 155 del 21 de desembre i la reacció inicial de Marta Pascal va ser plantar-li cara. Però va estirar tant la corda que el juliol del 2018, en un congrés extraordinari en què casualment entre bambolines van reaparèixer alguns d’aquell aparell de CDC que dos anys abans havia estat incapaç de controlar el congrés de refundació, va ser descavalcada de la direcció i ar­raconada fins que ella mateixa va preferir anar-se’n. David Bonvehí va assumir llavors tot sol les regnes del PDeCAT, però va continuar topant amb Carles Puigdemont, que buscava alternatives per desfer-se’n. La primera, la Crida Nacional per la República, posada en marxa l’octubre del mateix 2018, va resultar un fracàs. Per bastir la segona va anar directe al gra, li va pispar la marca JxCat al PDeCAT i va crear un nou partit amb el mateix nom, que és amb el que ha operat fins ara. Això passava el juliol del 2020 i l’agost uns i altres partien peres i, a més, la força hereva de CDC s’escindia en benefici de la formació del 130è president de la Generalitat.

Una mica abans, el mes de juny, Marta Pascal havia reactivat un Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) creat i hibernat el 1978 per l’entorn de CDC de l’època per si de cas, però que va acabar descarrilant al primer revolt: no va entrar al Parlament a les eleccions catalanes del febrer del 2021 i va plegar veles. Als mateixos comicis, el PDeCAT es va quedar també sense representació, cosa que volia dir que per primera vegada des del 1980 l’espai de CiU, que ho havia estat tot a Catalunya, no tenia presència al palau del parc de la Ciutadella. Greument ferit, el PDeCAT es va encomanar als alcaldes i als quatre diputats al Congrés que encara li quedaven i va intentar una nova maniobra per sortir de l’atzucac. Àngels Chacón va posar en marxa, el gener del 2022, un nou projecte, de nom Centrem, amb la intenció que les restes del naufragi de CDC —el mateix PDeCAT, Convergents, Lliures o la Lliga Democràtica— confluïssin en una única plataforma, però l’artefacte va fer aigües de seguida. I així ha anat fent la viu-viu fins que el nou cicle electoral li ha obert els ulls a la nova realitat.

A les municipals del 28 de maig el PDeCAT, amagant el nom darrere Ara Pacte Local, va conservar quatre alcaldies mal comptades —Marc Solsona a Mollerussa, Mateu Comalrena de Sobregrau a Gallifa, Ramon Costa a La Coma i la Pedra...— i l’experiment de Xavier Trias a Barcelona, com a candidat seu i també de JxCat, li va obrir un fil d’esperança pel que feia a recompondre l’espai de CiU. Una idea, precisament, que li ha servit per presentar-se a les espanyoles del 23 de juliol com a PDeCAT-Espai CiU, nom aquest últim d’una nova formació política que va ser inscrita en el registre de partits polítics l’octubre del 2022 i en què com a president figura justament Mateu Comalrena de Sobregrau. I, probablement en el que haurà sigut l’últim intent de salvar els mobles, el lideratge electoral de la nova marca el va confiar a Roger Montañola, sortit de les joventuts democratacristianes de Josep Antoni Duran Lleida que, passat pel fracassat intent lerrouxista de Lliures del camaleònic Antoni Fernández Teixidó, tampoc no ha pogut evitar la nova desfeta i que el partit perdi també la representació al Congrés.

Ni recorrent a la suposada essència de CiU ni invocant Jordi Pujol no s’ha escapat de la crema. Bàsicament, perquè encara no s’ha adonat que la centralitat del catalanisme no roman en aquell utòpic món de la concòrdia i la moderació, sinó que fa temps que es va desplaçar cap a l’independentisme i que en aquell altre ja no hi queda res ni ningú. Per això mateix va fracassar el PNC de Marta Pascal i ho han fet els Valents d’Eva Parera i tots els invents cuits a l’upper Diagonal. La conseqüència de tot plegat és que el PDeCAT és avui un partit testimonial, per no dir residual, amb una vintena d’alcaldes i uns dos-cents regidors com a tot poder, abocat a desaparèixer tan sols set anys després d’haver nascut. És la demostració viva de l’error d’haver deixat tan alegrement de banda una marca d’èxit com, malgrat tot, havia estat CDC. Molts fa temps que li canten les absoltes: rèquiem pel PDeCAT.

I, mentrestant, Artur Mas, el gran artífex d’aquesta història, fent campanya el 23 de juliol per JxCat després d’haver aconsellat que el PDeCAT, tot i ser-ne militant, no s’hi presentés. Així li han anat les coses al pobre hereu de CDC.