Un estat democràtic i social és la seva Hisenda. Recaptar els impostos que toquen a canvi de fer funcionar escoles, hospitals, policia, trens o infraestructures. De fet, els bascos són independents, i ells ho saben, perquè recapten tots els impostos. I tot el que vam viure a Catalunya del 2010 al 2017 no s’explica sense el fet de no tenir la clau de la caixa. De fet, en això estem encara. I, encara més, la Generalitat va néixer el 1359, sota la presidència de Berenguer de Cruïlles... per recaptar impostos.
Per tant, que la corrupció arribi a la Hisenda d’un país és el més greu que pot passar. De totes les corrupcions hagudes i per haver, de dretes i d’esquerres, de catalanes i d’espanyoles, la més escandalosa —presumptament— és la de Cristóbal Montoro.
Certament, semblava que el PP només havia d'esperar assegut per veure passar el cadàver de Pedro Sánchez. Fins que ha arribat aquest cas… Cosa que, d’altra banda, ni hauria d’alegrar el PSOE, ni hauria d’alegrar ningú. Perquè, hi coincideixen tots els analistes, qui hi guanya en tot plegat és Vox. Tot i que també ens hauríem de fer la reflexió que, amb totes les seves tares, almenys en una democràcia el sistema pot descobrir aquestes trampes.
Empreses, bancs o particulars s’haurien estalviat el pagament d'impostos a canvi de comissions a una empresa consultora… del ministre d’Hisenda
I no menors. Estem parlant d’un ministre d'Hisenda que es dedica, suposadament, a traficar amb lleis a canvi de comissions. Això sí, qui estira el fil és un humil jutjat de Tarragona i una fiscal honrada, que fins i tot va ser expedientada per fer la seva feina. Un escàndol que, si es confirma, és, insisteixo, la vergonya més gran per a un estat i per a tots els ciutadans que compleixen, de grat o no, sempre amb Hisenda. Un cas, un escàndol, que té implicacions que afecten bancs, elèctriques o tabaqueres. Bancs que van pagar milions d'euros a una consultora, vinculada al ministre d’Hisenda, en ple rescat bancari. Elèctriques que van pagar milions d'euros en plena reforma del sector. Empreses, bancs o particulars que s’haurien estalviat el pagament d'impostos a canvi de comissions a una empresa consultora… del ministre d’Hisenda. Una pèssima notícia per a Espanya i per a la credibilitat de l’estat, i que ocupa menys espai mediàtic del que mereixeria.
Un molt mal exemple que deixa en paper mullat allò d’Hisenda som tots. L’eslògan va néixer el 1978, en una campanya promoguda des del ministeri encapçalat aleshores per Francisco Fernández Ordóñez. En concret era: “Ara, Hisenda som tots. No ens enganyem”. Fins aleshores, havia estat pràctica habitual escapolir-se'n. Se n’atribueix la paternitat al creatiu Stanley Bendelac, de l'agència Delvico, però hi ha qui diu que va ser el mateix ministre qui va donar la frase a Bendelac. De fet, ja havia convertit en famós el lema “aquí paga fins i tot el rei”. I encara hi ha qui diu que s’ho va inventar el sociòleg Aurelio Ayala Tomás, funcionari del ministerio. Tot i que Ayala reconeix que la va prendre d'un dels discursos de Juan Bravo Murillo, ministre d'Hisenda en tres períodes diferents entre el 1849 i el 1852.
Sigui el funcionari, el ministre o el publicista, l’eslògan va fer fortuna. Si volen els en dono un altre. Gratis. Sí, vostè ja s’ha avançat: Hisenda no som tots. No ens enganyem.