Veig que els diaris troben molt oportunista que Pedro Sánchez hagi convocat eleccions i hagi cridat a la unió de les esquerres. Ara que els tribunals de Madrid han normalitzat el discurs de VOX i que convé oblidar l'1 d'octubre —o enterrar-lo amb les gaites escoceses— aquell lema del PSOE, "si tu no hi vas, ells tornen", provoca una barreja d'indignació i de suor freda. L'èpica del vell PSC ja no agrada com en els bons temps del Règim del 78. Ara que Franco ja no sembla tan mort, mola més parlar de la "Barcelona del sí" i emocionar-se amb les vistes de Montjuïc. Fins i tot nostàlgics del comunisme com l'Enric Juliana o la Juana Dolores es preparen per ballar amb la ultradreta.

A mi Sánchez em fa pensar sovint en l'Oriol Junqueras. Fa les mateixes preguntes subliminars als seus socis de govern i a les elits del seu país, i té la mateixa mala bava de marginat supervivent que el líder d'ERC. Junqueras sempre pregunta als convergents del grup Godó quin preu estan disposats a pagar per la sobirania. Sánchez sempre pregunta als patriarques del seu partit fins a quin punt Espanya és realment una democràcia. Sánchez va utilitzar unes primàries per enfilar-se al cim del PSOE i dominar la demagògia de Podemos; Junqueras es va entregar com un xaiet a la justícia espanyola per convertir-se en el virrei de Catalunya. Fins avui, tothom els ha escarnit, però ningú no ha apujat la seva aposta.

De fet, ara ningú no sembla recordar com va arribar Sánchez al govern. Cap diari europeu ni català no sembla tenir present que Rajoy va caure perquè l'Estat espanyol pogués dissimular la cara de Franco que li havia quedat després de l'1 d'octubre. La tossuderia dels catalans, més natural i menys heroica del que es diu, va deixar tothom fora de lloc. Les promeses joves i guapes que Rajoy havia fitxat per poder competir amb els líders joves i guapos de la nova política feia mesos que s'havien venut als discursos populistes i el van deixar penjat. Sáenz de Santamaria, que mantenia converses amb Junqueres i liderava el sector més refinat del PP, va quedar amb els pixats al ventre, a punt per ser defenestrada.

Feijóo diu ara que l'error de Rajoy va ser tractar el problema català com un problema crònic, però ell sap que pot dir això perquè l'acord d'Espanya amb Brussel·les és que el control de Catalunya quedi a càrrec del conjunt d'Europa. La majoria d'europeus prefereixen ser un club d'Estats que no pas una unió de ciutadans, i per això la ultradreta avança a tot arreu menys a Dinamarca, que abans que un Estat és una tribu. A Dinamarca, i en general en els països escandinaus, els vincles de solidaritat entre els ciutadans no estan tan mediatitzats per la llei i per la propaganda, i la democràcia no és tan feble. A Espanya, l'enginyeria demogràfica no ha funcionat tan bé com a França, i Barcelona encara és massa catalana.

Encara que no vulgui, Sánchez ajuda en l'Espanya de Podemos igual que Junqueras ajuda en la Catalunya de Sílvia Orriols. Sánchez i Junqueras són homes de transició que mantenen el pati airejat a través de la finestra liberalitzadora que va obrir l'independentisme amb les consultes populars

Després de les porres de l'1 d'octubre i de l'aplicació del 155, Sánchez va obrir una segona Transició amb el suport d'Europa que ara hauria de tancar la dreta espanyola. Fins que el PP no hagi governat no es podrà donar per tancada la revolta catalana i, si la revolta catalana no es resol, la ultradreta europea cada cop farà una pudor de feixisme més sospitosa i fàcil de manipular. A diferència de la resta de països europeus, Espanya no va ser desnazificada i els russos i els xinesos, i fins i tot els americans, sempre podran aprofitar la feblesa de Madrid per furgar en la rereguarda de França i d'Alemanya. No cal recordar que Itàlia també queda molt a prop d'Espanya.

La crida de Sánchez, doncs, té una traducció simple en forma de pregunta: espanyols, voleu aprofitar l'esgotament del règim del 78 per evolucionar o per involucionar? Sánchez preferiria pactar amb el PP que no pas amb Bildu o amb ERC, però sap que el PP marxaria a VOX en bloc abans de fer-lo president. També sap que el règim del 78 es basa no sols en la submissió de Catalunya, sinó també en la submissió de les esquerres. Aquí és on troba amb Pablo Iglesias i amb Junqueras, que pregunta a les velles mòmies convergents: voleu o no voleu la unitat per millorar l'estatus polític de Catalunya? Europa veu aquestes discussions de lluny, com un matís intern, però tard o d'hora se les trobarà en els seus magnífics dossiers.

Encara que no vulgui, Sánchez ajuda l'Espanya de Podemos igual que Junqueras ajuda la Catalunya de Sílvia Orriols. Sánchez i Junqueras són homes de transició que mantenen el pati airejat a través de la finestra liberalitzadora que va obrir l'independentisme amb les consultes populars. Sánchez voldria tancar files amb el PP, igual que Junqueras vol tancar files amb els partits del procés. Però ni el PP té la intenció de ser un partit més democràtic, i per això VOX ha pogut créixer, ni els partits de CiU es pensen prendre seriosament la independència. Si Orriols ha arrasat a Ripoll és perquè Junqueras és el polític més pujolista del país i perquè l'espai de CiU s'ha limitat a copiar l'antifeixisme d'ERC i de la CUP i a embolicar-lo amb l'estelada.

Ara no es veu prou bé perquè la guerra d'Ucraïna fa massa soroll. Però Espanya només té dos camins, i el camí que prengui probablement marcarà més el futur d'Europa que el futur de Catalunya, si la nació troba polítics que ho entenguin. Les consultes per la independència van rebentar el règim del 78 perquè van posar de manifest que l'element nacional de la guerra civil no estava resolt. L'Estat intenta enterrar el conflicte amb els jutges i amb la immigració, igual que en el tardofranquisme i en la primera Transició. Però així no es resol res, només s'atura els nois de TV3 que tenen por de ser associats amb la ultradreta, però no dubten a adaptar-s'hi cada cop que els hereus de Franco els collen.

Mentre ERC, Bildu, Podemos i VOX no trobin una manera democràtica de tractar-se i de superar el passat tot empitjorarà, a Espanya. A Brussel·les ja poden alimentar tot el bipartidisme i totes les reformes constitucionals que vulguin. Els partits de la vella CiU ja poden inventar-se quarts espais i filosofies pacificadores de saló. Europa sempre triga a reaccionar i de vegades (o sigui quasi sempre) arriba tard, més tard que els americans. Estem sols; sols com Junqueras després de la fugida de Puigdemont i com ara la regidora de Ripoll. De l'espai nacionalista hauria de sortir algun líder polític ben format, que no fos una secretaria. Però els hereus naturals de CiU han viscut massa bé per entendre que el pensament diplomàtic i el màrqueting polític de sempre ja no són operatius.

Junqueras, més que Sánchez, vol mantenir les cartes sobre la taula, perquè com més temps les mantingui a la vista de tothom millor es veuran les hipoteques monstruoses que tenen els actors de la pel·lícula. De moment, el seu millor aliat a Catalunya és l'abstenció, encara que el seu partit ho pagui. El pal de paller del país, el que va engegar el procés i ha tingut capacitat per marcar la diferència en els moments difícils, haurà de ser molt fort i tenir paciència abans no surti una opció política que el representi amb un mínim de bon gust i de justícia en aquesta lamentable cursa de sacs.