Ho sabem des del 1985. El primer a denunciar l’espoli fiscal de Catalunya va ser Ramon Trias Fargas, en aquell temps diputat de CiU al Congrés espanyol. Ho va fer al llibre Narració d'una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya, reeditat per l’Editorial Afers el 2011, a instàncies d’un servidor, just quan estava covant-se la revolta sobiranista que determinaria la dècada següent. La tesi del llibre era tan senzilla com provada. Que l’Estat aplica un “ofec” financer “premeditat” sobre Catalunya, i al mateix temps “abusa” del concepte de “solidaritat” per associar els catalans amb la idea de “privilegi” i amb l'avara povertà di Catalogna. Una invectiva tòpica de l’espanyolisme extreta d’un vers del cant VIII del Paradiso, per bé que el Dant no parlava de la Catalunya peninsular, sinó que feia referència a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282, pels reis de la Corona d’Aragó. El llibre de Trias Fargas hauria de ser d’obligada lectura a les facultats d’economia de Catalunya i del món, com la Divina Comèdia a les facultats de lletres, si és que algú amb una mica de perspicàcia n’hagués promogut la traducció a l’anglès. De vegades el més simple, allò que costa poc i no és car, és el que els dirigents polítics no saben veure ni promoure. Són tan poc imaginatius que fan pena. Ja sé que no hi posarem remei tan sols denunciant-ho.
La qüestió és que la setmana passada vaig tornar a pensar en el llibre de Trias Fargas quan vaig llegir la notícia que la majoria de patronals catalanes —llevat de Foment del Treball, és clar— i un grup de cambres de comerç feien públic un manifest en què repetien el que ja sabem des de fa temps. Que l’infrafinançament de Catalunya, l'excés de solidaritat financera de Catalunya amb la resta d’autonomies i la falta d’inversió de l'Estat a Catalunya estan ofegant l’economia catalana i en perjudiquen la prosperitat. El manifest, redactat a partir d’un informe del col·lectiu Economistes pel Benestar, va ser presentat per l’exdegà del Col·legi d’Economistes Joan B. Casas, que en la seva joventut havia estat militant del PSAN, el partit de l’esquerra independentista dels anys setanta del segle XX. El document subratlla que “Catalunya ha de tenir la capacitat de recaptar i decidir sobre la destinació dels recursos que genera amb l’objectiu de potenciar la competitivitat de la seva economia i situar el seu benestar i el progrés dels seus ciutadans al nivell del seu esforç, sense eludir la col·laboració raonable en l'equilibri i la solidaritat territorial”. Això ja ho sabíem, insisteixo. Des del 1978 que ho sabem, quan en la discussió de l’Assemblea de Parlamentaris de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, l’esquerra —PSC i PSUC— i la dreta —AP, UCD, UDCA i UC-DCC— van descartar el concert econòmic amb la ferma oposició, precisament, de Ramon Trias Fargas: la proposta de CDC va ser refusada per 26 vots en contra, 7 a favor (CDC) i 3 abstencions (ERC i Xirinacs).
Quan Jaume Giró encara era conseller d’Economia i Hisenda del govern de coalició entre Junts i Esquerra, la majoria del 52 % que ja no existeix, va encarregar un altre informe sobre el dèficit fiscal a una comissió d’experts semblant. Llavors l'encapçalaven el catedràtic i exconseller del Banc d'Espanya, Guillem, López Casasnovas, i la secretària d'Hisenda, Marta Espasa, que continua ocupant el mateix càrrec amb la consellera actual d’Esquerra, Natàlia Mas. Segons els seus càlculs, l'any 2019 el dèficit era de 20.196 milions d'euros, l’equivalent a un 8,5% del producte interior brut català (PIB). Unes dades que demostraven un aprofundiment en el dèficit fiscal català respecte de les últimes balances fiscals, de l'any 2016, quan el dèficit era de 17.049 milions i equivalia a un 8 % del PIB. El manifest de la setmana passada reprodueix les mateixes xifres. Però afegeix una altra consideració, molt oportuna: “amb els fons actuals del model de finançament comú, Catalunya no milloraria el seu finançament i mantindria el mateix nivell de dèficit fiscal”. Si de cas, estem abocats a empitjorar.
L’única sortida és que Catalunya se separi d’Espanya. L’inconvenient és que els partits independentistes van fracassar el 2017 i ara no saben què oferir. Es barallen per les engrunes del poder autonòmic mentre el PSC, des de l’oposició va marcant-los el ritme i es consolida com a alternativa
És evident que, com va apuntar molt encertadament l’exdegà Casas, l’infrafinançament —i per extensió el dèficit fiscal— és difícil de solucionar si no s'aconsegueix “el control dels recursos propis”. Tornem on érem abans del 2012, a l’inici del Procés. Fins i tot retrocedim fins a l’Estatut de la Transició. Suposo que Foment no s’ha sumat al manifest perquè Sánchez Llibre, com a bon representant de l’autonomisme nacionalista que va ser incapaç de resoldre la qüestió de l’espoli, sap cap on porta el diagnòstic dels experts. L’única sortida és que Catalunya se separi d’Espanya. L’única sortida és la independència, naturalment. L’inconvenient és que els partits independentistes van fracassar el 2017 i ara no saben què oferir. Es barallen per les engrunes del poder autonòmic mentre el PSC, des de l’oposició van marcant-los el ritme i es consolida com a alternativa. Els dirigents de Junts que deien que des de l’oposició no es podia fer res, i que per això estan destruint el partit a marxes forçades, per venjar-se amb expedients als irredempts que van fer-los perdre la mesada, haurien d’anar a classes de repàs amb Salvador Illa. Des de fora del Govern, el PSC ha imposat a Esquerra el que ells no van saber defensar mentre eren dins. I amb això no vull dir que jo estigui d’acord amb les condicions imposades pel PSC per aprovar els pressupostos, sobretot perquè em semblen antigues i irreals, pròpies d’una dreta rància.
Hi havia una vegada… un caragol, una rateta que escombrava l’escaleta, en Patufet, els tres porquets, la Caputxeta, un llop i set cabretes, en Teo i la Pippi Calcesllargues, la Ventafocs, un flautista, la Blancaneu i molts més personatges que surten als contes per a nens i nenes… Vull dir amb això que el conte del dèficit fiscal ens l’han explicat moltes vegades. Segons la presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca, els impulsors del manifest estan d’acord en el diagnòstic i a denunciar les deficiències del sistema de finançament actual, però no respecte a la solució. Aquest és el problema. El diagnòstic fa anys que el tenim fet. És tan conegut com les propostes de reforma de l’administració que ningú té l’esperit reformista que cal tenir per posar-les en marxa. És com contemplar el quadre de La lamentació de Crist d’Andrea Mantegna, del 1480, en què el pintor renaixentista va saber reflectir d’una manera rotunda, segurament com no havia fet ningú més abans, el caràcter definitiu de la mort. Quaranta-cinc anys enrere, que no són pocs, Trias Fargas ja va diagnosticar de quin mal havia de morir Catalunya. Entre el diagnòstic i l’acció, l’única sortida és moure’s i trobar un líder i un partit que siguin capaços de reagrupar l’independentisme i oferir esperança per damunt del partidisme. Fer-se la cirurgia estètica per copiar el passat és un suïcidi.