Un dels meus lectors més fidels (amant de la tercera via i responsable parcial de la meva existència) m’acostuma a retreure que als articles insisteixi tan sovint en la matraca de la força i la persistència de l’1-O. Hi pensava aquest cap de setmana tot llegint la premsa rosa dels cronistes polítics barcelonins. Segons sembla, la llei d’amnistia del PSOE i Junts està pràcticament redactada (traduït al llenguatge comú; el món convergent-puigdemontista s’empassarà el fet d’acatar de nou la legalitat espanyola), però hi ha un detall que ni l’esforçadíssima mediació de Jaume Asens sembla poder desenrocar: l’element en qüestió, no ho diríeu mai, és l’1-O. Per no avorrir-vos, anem al gra: Junts voldria que el text final respectés la validesa del referèndum i el PSOE no el consideraria com a tal, i voldria adormir el tema limitant-se a descriure’l com una consulta il·legalitzada pel Constitucional.

La política espanyola sempre acostuma a tenir una sintaxi barroca (per tant, amb certa tendència a l’autoreferencialitat) francament adorable. La posició del PSOE té un sentit molt bàsic: l’equip negociador de Pedro Sánchez voldria assegurar el plàcet del Tribunal Constitucional a una llei que (en això tenen tota la raó els conservadors espanyols) representa una hòstia descomunal vers l’autoritat de la judicatura. Segons aquesta lògica, no hi hauria millor forma d’amoixar les togues que donant-los la raó amb l’esmena total del TC a l’1-O. Però aquí rau la conya del tema, perquè la sentència del procés redactada pel jutge Marchena (i, de fet, la majoria de causes pendents relatives al procés d’independència) no focalitzen el delicte en l’organització del referèndum, sinó en el projecte de secessió del Parlament que el mateix magistrat definí de forma genial com una ensoñación.

Si la judicatura espanyola considerés que organitzar una votació no referendària i simbòlica sobre la independència de Catalunya constitueix motiu de delicte, per què les condemnes de Puigdemont i companyia no van aplicar-se a Artur Mas i la resta d’organitzadors del 9-N?

Si la judicatura espanyola considerés que organitzar una votació no referendària i simbòlica sobre la independència de Catalunya constitueix motiu de delicte (més encara; si aital infracció s’hagués de jutjar sota uns tipus penals tan bèsties com els de conspiració sediciosa), per què les condemnes de Puigdemont i companyia no van aplicar-se a Artur Mas i la resta d’organitzadors del 9-N? Dit d’altra manera; si hom considera punible desplegar urnes des d’una administració autonòmica amb la intenció de preguntar sobre la secessió d’un estat, per què el 9-N s’acabà jutjant com una simple costellada (per delictes més aviat relatius a l’ús fraudulent de diners públics) i l’1-O com un perill monstruós capaç de trencar la unitat d’Espanya? Si la intenció d’ambdues consultes (i la mini-DUI de Puigdemont) era la de no aplicar el resultat del vot, per quins set sous l’1-O ha d’ésser més punible?

En el fons, tot aquest vodevil jurídic es deriva —torno a insistir— de la força mateixa del referèndum. Tornem-hi, a risc de fer-me pesat. Si la judicatura espanyola considerés l’1-O un fet a castigar, per quin motiu s’hauria fotut a la presó els seus organitzadors i no els seus responsables polítics i executors finals? Per què, al límit, no es va multar tots els parlamentaris que votaren la llei del referèndum i de la transitorietat al Parlament? Per què, posats a fer-nos els legalistes, no es van condemnar tots i cadascun dels responsables dels col·legis electorals durant l’1-O? Doncs la resposta és ben senzilla: perquè una revolta democràtica de masses (i encara més si resulta totalment pacífica) no és punible a nivell jurídic. Els espanyols poden inventar-se totes les sentències que vulguin al respecte, però l’organització d’un referèndum mai no podrà subsumir-se a un sistema penal.

Els espanyols poden inventar-se totes les sentències que vulguin al respecte, però l’organització d’un referèndum mai no podrà subsumir-se a un sistema penal

Això també explica que el PSOE (intel·ligentment, afegeixo) no vulgui entrar en el batibull de la discussió sobre l’1-O. Però també mostra el cinisme majúscul de Junts en tota aquesta història. Perquè si Puigdemont, com no es fatiga de repetir i de piular, reivindica la vigència i legitimitat de l’1-O, com és possible que accepti l’amnistia que l’acabarà pintant com a il·legal, encara que sigui de manera velada? Com explicarà Puigdemont al poble que demana l’absolució per un acte que hauria de considerar criminal? I, posats a preguntar; si el president 130 considera vigent l’1-O, per quins set sous ha renunciat a la seva aplicació durant tots els anys d’excursió a Waterloo? Tot això, en definitiva, mostra que ni la burocràcia espanyola (política i jurídica) ni el catalanisme pactista ha pogut desfer-se del fantasma del referèndum. I cap amnistia posarà pau a l’escapisme dels nostres.

La política espanyola vol l’amnistia perquè ha de tancar la carpeta del tema català i evitar que les tensions que ha produït l’1-O acabin fent esclatar el deep state de Madrit: fixeu-vos que fins i tot Feijóo ja comença a donar peixet a Puigdemont (el líder del PP signaria encantat el text de l’amnistia, dit sigui de passada). Mentrestant, la política catalana (i els seus altíssims representants) no han volgut mai respondre els interrogants que poblen aquest article perquè hauria d’assumir que ha perdut totalment la connexió amb els electors del país. Per fortuna, la gent no és imbècil i continuarà escrivint-los en el futur. I per això mateix persistiré amb la tabarra del referèndum fins que em resti un àtom de vida, sobretot perquè no vull que els (teòricament) meus me l’acabin furtant. Hi haurà amnistia, però no hi haurà pau. I el meu lector insistent s’haurà de fotre... a banda de seguir pagant els dinars.