Segurament, aquests dies, amic lector, està acabant de retre comptes amb Hisenda a través de la declaració de la renda. En el millor -i més comú- dels casos, vostè haurà rebut un document (o se l’ha descarregat de l’Agència Tributària) en què queda recollit fins a l’últim cèntim què ha cobrat de la feina, de la pensió o de la prestació de l’atur. Al mateix document ja surt reflectit el què se li ha retingut en concepte d’IRPF, d’aportació de la seguretat social i demés. Si per ventura vostè, amic contribuent, té algun altre factor a la seva vida que Hisenda pot pensar que és d’interès fiscal, no tingui cap mena de dubte que li sortirà reflectit en aquest document. Si vostè té un pis en propietat, li sortirà. Si vostè té menors a càrrec, li sortirà. I evidentment si vostè ha percebut algun altre ingrés fora de la nòmina, no es preocupi que li sortirà perquè el pagador, al seu torn, ha comunicat a Hisenda que ha fet aquest pagament. L’Agència Tributària, que té el millor engranatge d’informació de tota Europa, s’haurà encarregat de creuar les dades.

Per tot plegat, al final de tot de l’esborrany de la declaració de la renda, li sortirà un joc de sumes i restes que conclourà amb una casella on hi ha la xifra que, segons Hisenda, li correspon pagar o cobrar com a diferència del què ja va pagar l’any anterior en impostos. Si per un casual, l’any passat vostè va incorporar un element nou que pensa que Hisenda ha de tenir en compte, l’Agència Tributària li dona la possibilitat d’introduir-ho: aportacions que desgraven, obres al pis, donacions a fundacions, el què sigui. Aquestes noves dades repercutiran en aquell joc de sumes i restes i la xifra serà diferent: o no haurà de pagar tant, o haurà de cobrar més, o haurà de pagar més i potser no cobra tant. I no es preocupi que Hisenda té fins a cinc anys per comprovar que aquestes dades que ha introduït són certes, amb el concepte adequat i les quantitats correctes. Si no, li vindrà el què popularment es coneix com una inspecció fiscal per bé que ja no cal imaginar un senyor vestit de negre a la porta de casa sinó que, al principi, només és un correu electrònic certificat on se li demanen explicacions i aportació de nous documents. Ah, i doni per fet que, amb inspecció o sense, a la declaració de l’any que ve (la corresponent a aquest exercici) li preguntaran si aquella dada que vostè va introduir manualment es continua donant. Tot és per comprovar que si hi ha hagut un augment important de patrimoni el declari correctament i en pagui el què li pertoca.

Per poder percebre qualsevol ajut, subvenció o paga pública hi ha uns mecanismes de control extenuants

Tanmateix, quan és vostè que li demana a l’administració pública algun tipus d’ajut o subvenció -a banda que li tornen a demanar la major part de les dades que ja té via declaració de la renda- li sol·liciten que justifiqui fins a l’extenuació la veracitat de les xifres i la necessitat d’aquells diners. Si vostè ha comprat un cotxe elèctric i es vol beneficiar d’aquelles enlluernadores ajudes del pla Moves, a la instància hi ha de fer constar tot. Tot vol dir els papers del vehicle antic, el certificat que el cotxe antic havia passat les ITV, el certificat que el vehicle ha quedat desballestat, els papers del cotxe nou, el permís de circulació i el comprovant que s’ha pagat el cotxe. Deixant de banda que la majoria de papers ja els té la mateixa administració (DGT, ITV, etc, etc...), el control per percebre aquest ajut és molt alt. Si això passa per un sol pagament puntual, imagini’s què no passarà per la percepció d’una paga mensual que pot ser crònica. Per l’obtenció de l’ajuda a la dependència, a banda de molta paciència, calen diversos informes mèdics, la visita de diversos assistents socials, tota la documentació sobre la situació social, econòmica, familiar i física de la persona beneficiària i finalment s’ha descartat demanar extracte en pols de banya d’unicorn, la sang d’una euga verge i dues de les set boles de drac.

En el cas de la contractació entre empresa privada i administració pública, aquests controls són encara majors. Si vostè és o coneix algun empresari, petit, superpetit, mitjà o gran i que ha estat proveïdor de l’administració pública sabrà de què li parlo. M’estalvio la llista perquè estem en cap de setmana i també voldria que gaudissin d’un temps d’oci però els requisits que es reclamen són nombrosos, requereixen molt temps i dedicació reunir-los, i es multiplica encara més la sensació de que tot plegat, amb un simple creuament de dades entre administracions, podria ser més senzill. A això cal afegir-hi l’especificació de cada contracte: si és una obra pública la documentació augmenta de manera exponencial: informes mediambientals, de seguretat jurídica, de seguretat laboral, de solvència financera a més d’inspeccions de tots aquests àmbits. Si, a més, el contracte amb l’administració supera els 15.000 euros (el què es coneix com un contracte menor), s’entra en la dimensió del concurs públic en què hi intervenen altres empreses del sector i la decisió de si es contracta o no ja no la pren un funcionari sinó una mena de tribunal de la contractació. Abans no arriba a ser ferma aquesta decisió hi ha un altre procés llarg i costerut ple de de paraules com licitació i adjudicació i que al seu torn es pot impugnar, recórrer i fins i tot judicialitzar, per tant, alentir. (Per cert, els anomenats contractes menors tenen un control més baix que els majors però tampoc estan exempts de control: un cop finalitzat cal justificar amb factures precises la despesa feta).

La ciutadania té dret a saber com, tècnicament, és possible que hi hagi casos Santos Cerdán, Koldo i Ábalos

Aquest article no és per criticar tots aquests mecanismes de control i transparència (que tenen una funció ben noble atès que hi ha diners públic pel mig) sinó per descriure la disparitat que hi ha entre el comú dels mortals i el sistema polític. Com és possible el cas Santos Cerdán? Com és possible tant Koldo i tant Ábalos? Amb tots aquests controls, amb totes aquestes prevencions... com és possible que encara avui, en ple 2025, sigui possible poder desviar centenars de milers d’euros? I fer-ho, a més, amb la facilitat - “50 y 10 son para ti”- amb les que es poden manegar aquestes quantitats sense que passin pels radars que sí detecten irregularitat en una factura de 135 euros d’un electricista amb NIF equivocat en una reparació d’un pis de 60 metres quadrats.

La pregunta -“com és possible?”- no és naïf ni ingènua ni demagògica. Aquest “com és possible?” requereix una explicació abans que res tècnica. Cal saber què ha fallat. De la mateixa manera que cal esbrinar què va passar amb els dispositius d’avís a la població valenciana el dia de la DANA, o què va fallar perquè una menor sota la tutela de la DGAIA acabés a mans d’una xarxa de prostitució, convé resseguir la traçabilitat dels diners per trobar el punt exacte del procés on hi va haver la fuita. Insisteixo, no és un judici moral sobre el sistema (que ja vindrà després) sinó una revisió exhaustiva sobre el procediment tècnic. La ciutadania, que aquests dies està acabant de fer la declaració de la renda, necessita saber com és possible que s’hagin pogut saltar aquestes garanties de control en obres públiques de gran magnitud (com ho són, per exemple, les obres de l’autopista A11). I que durant anys, set com a mínim, hagin pogut fer i desfer a esquenes d’aquesta estructura administrativa.

L'estat té dreceres, túnels secrets, parets de doble fons i clavegueres que permeten escapar del radar; un estat paral·lel al que només hi tenen accés PP i PSOE

I, segurament, i ara sí que entra el judici moral, la conclusió serà que a les entranyes de l’estat hi ha les dreceres, túnels secrets, parets de doble fons i sí, clavegueres, on tot això és possible. Per poder escapar d’aquests mecanismes hi ha d’haver, per força, altres mecanismes propis d’un estat, d’un estat paral·lel, que permet la lliure circulació (aquí sí i no Schengen), de persones, diners i mercaderies. Aquest estat paral·lel l’han teixit PSOE i PP a parts iguals i comporta el concurs de tots els ressorts de l’estat, des de l’agència tributària passant pels alts càrrecs de ministeris, policies patriotes, UDEF i, com no, la mare de tots els controls, el judicial, amb fiscals de confiança, jutges de partit i en última instància Tribunal Suprem que és l’únic que pot imputar i desimputar diputats al Congrés perquè estan aforats. (A aquestes hores, Santos Cerdán encara és diputat perquè no ha entregat l’acta i per tant pot destruir proves o marxar a l’estranger perquè només el pot frenar l’alt tribunal)

La temptació general de posar tots els polítics al mateix sac és molt alta, però que consti que ni que tots volguessin ser corruptes (cosa que és falsa perquè la majoria treballen des de la noblesa i la honorabilitat) només uns pocs tenen la capacitat tècnica de poder ser considerats com a iguals dins d’aquest “tots són iguals”. Fins i tot aquí hi ha una casta, perquè només uns -els del PP i el PSOE- tenen al seu abast aquest estat paral·lel mentre que la resta, igual que els contribuents que ara estan acabant de fer la declaració de la renda, han de retre comptes a l’estat que tots coneixem, a aquell que et persegueix si no li quadra la factura d’un electricista. Per això, ara que hi ha el debat sobre si treure un partit per posar-ne un altre, hom pensa si la millor manera de canviar-ho tot és, en el fons, de canviar d’estat i així marxar d’aquests dos: l’estat que coneixem i l’estat paral·lel.