Hi ha dues causes judicials polaritzades i després està el cas Koldo. Per a l'espectre progressista, les dues instruccions que afecten l'entorn familiar directe de Pedro Sánchez són no-causes, artefactes politicojudicials amb escàs fons penal però útils per apuntalar la imatge de Sánchez acorralat. La direcció del màster de Begoña Gómez va ser pública des del seu fitxatge el 2020, va presumir de fotos amb els Javier Hidalgo de torn des del primer dia i només es va instruir quan Manos Limpias va interposar una bateria de titulars explicant el ja conegut, a més d'alguna altra falòrnia. Un any després, el jutge continua sense saber d'on estirar per trobar alguna cosa. Una querella similar li va caure a David Sánchez, anys després que es creés i adjudiqués la seva plaça, amb Manos Limpias com a artífex que presumeix de saber a quins jutjats cauen. Cap de les dues no té arguments penals massa sòlids i tampoc no encaixen en el marc de la corrupció. Cap a l'esquerra és assetjament a Sánchez, cap a la dreta, la imatge del nepotisme i la degradació.

Després està tot el que va sortint en estirar el fil de Koldo García. L'assessor de José Luis Ábalos va gravar i va guardar prou converses per apuntar diversos membres del PSOE amb més o menys motius. Amb el número tres del PSOE, Santos Cerdán, va parlar segur i ara pot acabar en un informe que no arriba (falten encara uns dies). Ja sabem el nom del director d'aquest. El tinent coronel de l'UCO, Antonio Balas, tret de l'anonimat per uns enregistraments en els quals una afiliada del PSOE, Leire Diez, anomena “camorra” a la Guàrdia Civil i busca anar contra ell amb caires paranoicopersecutoris. Balas és un corredor de fons en la Unitat de Delinqüència Organitzada, un instructor sòlid, que ha anat de Rodrigo Rato al cas dels ERO amb decisions polèmiques com ara enviar la notificació d'imputació de Manuel Chaves al Congrés o informes on s'insinuava més del que aconseguia demostrar-se. Però aquest és el seu paper, apuntar a indicis que ha de concretar un jutge. Per això és un error qui tingui la temptació d'enfrontar-se a l'UCO.

Assenyalar qui t'investiga sense conèixer de què t'acusen mai acaba bé

Al cas Koldo li falta concretar l'abast real de Santos Cerdán, comprovar que les presumptes mossegades de contractes que li imputen les informacions no es basen únicament en un “Koldo diu que”. Falta també agafar Ábalos, a qui només se li pot imputar de moment les gestions de Koldo per mantenir el seu tren de vida amb dones a costa de l'erari públic. Però també falta el que l'UCO vulgui que falti. Perquè l'instructor pot estirar una causa fins a l'infinit si veu flancs per on anar. D'allà l'error de voler acusar aquesta unitat anticorrupció d'actuar com el jutge Juan Carlos Peinado.

Hi va haver policia patriòtica (encara sense depurar, a hores d'ara), hi ha i hi haurà instructors que cedeixen al seu biaix polític, informes poc sòlids i desenes d'exemples de causes que queden en res i només van servir per escalfar un costat del tauler parlamentari. Fins i tot amb aquestes, assenyalar qui t'investiga sense conèixer de què t'acusen mai acaba bé.

Al final, i més després dels “anys patriòtics”, les instruccions cauen pel seu propi pes i deixen a la vora com de molt o poc arrosseguen. El ridícul del líder dels socialistes extremenys va per allà. Té prou raons per defensar-se del supòsit enchufazo, però ha decidit aixecar una cortina de fum més gran que la que denuncia. Va prometre no aforar-se per defensar-se de la jutgessa i ho ha fet tres mesos després, i ha apartat cinc càrrecs que anaven a prendre possessió de l'escó aquest dijous. Després d'aforar-se, la seva primera proposta a la presidenta extremenya, María Guardiola, serà eliminar els aforaments. Amb aquest xou, ja és indiferent com es va crear la plaça de Direcció d'Ensenyaments Artístics en la Diputació de Badajoz i com va acabar allà David Sánchez. Acusar la jutgessa de construir una causa —com argumenta al seu torn la fiscalia— és menor després de fondre la seva carrera política negant aforar-se, aforant-se i demanant d'eliminar-ho després. Com a moral comuna a totes les causes obertes a un costat i l'altre (les del PP donen per a tribuna a part), per defensar-se és convenient mantenir la coherència de la pròpia defensa.