Soc dels que just ara fa sis anys, mentre Pedro Sánchez anunciava que decretaria l’estat d’alarma —després que dos dies abans l’OMS hagués declarat la COVID com a pandèmia mundial—, va començar a notar alguns símptomes d’un constipat estrany. Hi ha gent que, després de patir un accident greu o alguna malaltia forta, anota al calendari la data en què ho ha superat com “el dia que vaig tornar a néixer”. Jo no. De fet, és la primera vegada que penso en l’aniversari dels fets. Però ho recordo. Vam patir: la inquietud de saber que tens alguna cosa que ningú no coneix gaire de què va. El neguit de parlar amb un metge amic que et diu “sobretot, no vinguis a l’hospital”. La preocupació quan el metge de la mútua no ve: “Si vol, pot donar-se de baixa de l’assegurança, però tenim dret a no posar la nostra vida en perill. Anul·lo la visita”. Els nervis de gestionar els treballadors d’una empresa nova, quan ja costava aixecar-se del llit. El mal, a tot arreu. La reflexió, quan estàs en aïllament. La pena d’algunes mirades que han de dissimular paraules i actituds perquè hi ha la canalla a casa i hem de ser forts. Amb la gent que va morir, no sé si vaig tornar a néixer, però dono gràcies a Déu d’haver-ho superat.

Tot això em va venir al cap aquesta setmana, quan, per un constipat que durava massa, m’he vist obligat a anar a l’hospital i, en entrar a la consulta, la infermera em va dir amablement que fes el favor de posar-me una mascareta abans d’entrar. Quan vaig repetir l’operació mascareta per entrar a la farmàcia, gent coneguda em va dir “què hi fots amb mascareta?”. Cal dir que allà no en portava ningú. No estava per alliçonar i vaig dir la veritat “a l’hospital m’han renyat per no dur-ne”. Més enllà de l’anècdota, és obvi que no som on ens vam dir que seríem. Més aviat continuem allà on vam dir que no ens quedaríem mai més. Què se n’ha fet de tot allò que havíem d’aprendre? Quin és el motiu que no hàgim canviat gairebé res?

És obvi que no som on ens vam dir que seríem; més aviat continuem allà on vam dir que no ens quedaríem mai més

Ens vam adonar que la dependència del petroli era un perill, que calia un fort impuls de les renovables. Aquí s’ha de reconèixer que l’Estat ha avançat molt més que Catalunya. Cosa impensable dècades enrere. Amb la guerra de l'Iran, petroli. En educació, es va fer un gran esforç per mirar que es pogués garantir la connectivitat de tots els alumnes en cas d’haver-se de quedar tancats a casa. Part de la digitalització, que genera dubtes pedagògics, semblava que ajudava almenys en això. Però venen unes pluges o un fort vent, el Govern decreta que es tanquin les escoles i tots a casa sense classe. Ni un intent de mantenir una certa educació híbrida per si mai en torna a passar alguna de grossa. Salut i residències, reforçades? Sistemes de prevenció: s’avisa als sectors de risc que han de vacunar-se quan s’acosta l’època de la grip. Però allò de la mascareta, que s’aplica perfectament a l'Àsia i vam dir que tenia sentit, ha passat a millor vida. El teletreball després de tenir una aplicació totalment aleatòria torna a reduir-se. Aquí cal més debat perquè hi ha raons de pes. Però potser en determinades èpoques o situacions caldria sospesar-ho. La dependència de les cadenes globals de subministraments, etc. A Catalunya no podem parlar de la presència del cotxe versus el transport públic perquè a Catalunya el transport públic no funciona —amb algunes excepcions. Seria fantàstic debatre-ho, però la manca d’inversió sistemàtica ho impedeix.

La pandèmia va ser un mirall que ens mostrava les nostres fragilitats. Durant mesos vam repetir que calia aprendre’n les lliçons. Sis anys després, potser la lliçó més clara és una altra: les societats recorden molt poc temps les crisis que les transformen.