Hi havia guerra, hi ha guerra, hi haurà guerra. De la violència m’interessa, sobretot, com l’utilitzem els individus per donar-nos la raó. Mentre israelians i palestins s’esbatussaven de nou per conquerir un dels indrets estèticament més espantosos del planeta (i tot en nom de Déu, només faltaria!), els catalans utilitzaven les hostilitats per refermar-se en l’escalforeta de l’argumentari. El cupaire aprofitava per piular a favor de Palestina, des de l’Eixample i amb el manualet d’ús marxista, recordant que la violència de Hamàs és producte d’una ocupació il·legítima a la Franja de Gaza. Mentrestant, el seu conciutadà ardidament israelita es cagava en sa puta mare, tot imposat moral de batalla a favor de l’exèrcit jueu; ell, pobret meu, que no ha empunyat mai ni una pistola d’aigua i que l’1-O s’ho mirava tot a través del telenotícies. Conflictes globals per esbandir la nostra misèria vella, covarda.
Però tots, per molt que impostem cara de circumstàncies, hem interioritzat la guerra d’una forma molt tranquil·la. Primer, a un nivell macro, que dirien els cursis; la resistència gallarda dels ucraïnesos ens sembla la cosa més noble del món i hem abraçat aquell president seu (comediant amb xandall) com si fos de la família, simplement perquè Putin diuen que ens ha de semblar un fill de la gran puta. Contra la batalla de Rússia i Ucraïna no hi ha cap actoret més o menys amateur que brandi un cartell de “no a la guerra” i veureu pocs analistes de la geopolítica que siguin crítics amb l’estultícia de l’OTAN durant els anys previs al conflicte. És una cosa fantàstica: hi ha míssils que molen, com els que disparava el Nobel de pell morena, Barack Obama, i n’hi ha d’altres que maten. Sigui com sigui, la violència aliena és també és nostra quan ens obliga a haver de triar bàndol.
Pensem que la tenim lluny, però és ben a prop de casa, i no parlo només d’aquells joves secretament atrets per la violència de Hamàs a qui només hem deixat somiar matances. També dels deliris de grandesa dels estats, per a qui tots els sacrificis de la pobra gent són danys col·laterals
Darrerament, jo veig la guerra a tot arreu. La meva és una guerra de petita escala, ja ho sé (ara el lector se m’enfadarà, acusant-me de viure al primer món, car ara qui llegeix sempre ho fa amb la voluntat oculta d’ofendre’s). Servidor acostumava a viure en una ciutat confortable; aquí no hi ha bombes ni destrucció, només faltaria. Però també hi ha l’èxode de tots els que marxen del barri perquè no poden pagar-se la fonda. També hi ha la visió terrorífica dels nanos a qui veig endormiscats a sota de casa amb la cullereta a la mà, tot just després de prendre la dosi d’heroïna que els enterrarà. Hi ha la tensió diària i habitual de la gent folla que vaga perduda pel carrer, una mostra d’irracionalitat individual molt més feridora que la massa de turistes desbocats que depreden les nostres places i buiden aquests carrers de la seva olor ancestral de mel i cendra. Hi ha la guerra de no reconèixer el teu món.
Els genis de l’urbanisme, quan perforaren les calçades per posar-hi tres arbustos, xerren sobre la “pacificació” dels carrers. Quan sento el mot penso més aviat en els nostres cervells que no pas en màquines excavadores. La guerra també és que cada dia visquem més fatigats i impotents, intentant assumir set o vuit tasques sense perdre cap nou estímul de metadona que surti de la pantalla del telèfon mòbil, víctimes d’un clima que abans era temperat i que ara passa del foc de l’estiu a la gelor de l’hivern, sense cap mena de temprança. Hi ha una guerra, per a mi la més dolorosa (i que em perdonin les dissortades israelianes segrestades i els pobres civils palestins de Gaza que avui continuaran morint sota les runes), que és la desaparició de la meva estimada tardor. Enyoro els dies mediterranis, la suavitat d’un pul·lòver, el deixondir-se de setembre. Ara visc entre la foguera i la glacera.
Hi havia guerra, hi ha guerra, hi haurà guerra. Pensem que la tenim lluny, però és ben a prop de casa, i no parlo només d’aquells joves secretament atrets per la violència de Hamàs a qui només hem deixat somiar matances. També dels deliris de grandesa dels estats, per a qui tots els sacrificis de la pobra gent són danys col·laterals. Després hi ha la guerra de la tribu aquesta nostra, petita i oprimida, no pas a base d’hòsties (que també), sinó a causa d’una contínua negació de la llibertat que es tradueix en fer arribar tard a la gent a treballar quan agafa el tren o en respondre-li “¿qué?” quan diu “bon dia”. Hi ha massa guerra. Hi haurà massa guerra, encara. En queda molta. Hi ha qui mira d’oblidar-la pirant a la platja o evadint-se del món en un retir espiritual sense comunicació exterior. Però ara la guerra ve del cel, insisteixo, i qualsevol que respiri aire resta obligat a viure-la.
Hi havia guerra, hi ha guerra, hi haurà guerra. I el pitjor de tot. No hi haurà cap guanyador.