Es diu Hans-Dieter Flick i el coneixem com a Hansi. És el segon de les nostres vides, després de Krankl. I quan a algú que té cognom com tothom se’l coneix a can Barça amb el nom de pila, cas de Pep o Johan —o millor, “el” Pep, “el” Johan, “el” Hansi—, és que ja és un dels nostres, que diria Scorsese.
Que t’agradi el futbol i siguis del Barça, a part d’una obvietat profunda a Catalunya que molesta els de l’autoodi, és una desgràcia quan les coses van malament. Però és una font més o menys gratuïta de felicitat quan les coses van bé, potser per allò de l’exèrcit desarmat de Catalunya de Vázquez Montalban —“el” Manolo—. Font que teníem seca des de feia uns quants anys. Que el Barça guanyi continua influint, l'any 25 del segle XXI, en l’estat d’ànim d’un país faltat de victòries i ciclotímic.
Hansi, el Hansi, ens agrada perquè el Barça guanya i fa gaudir, no ens enganyem. Però si a això hi afegim que sembla tenir una personalitat equilibrada, professional i centrada, que és calmat i respectuós, gens cridaner ni dramàtic, serè, orientat al col·lectiu, amb habilitat per crear unitat dins del vestidor i exigent, però proper, doncs mira, tot això que tenim d’exemple i de mirall. I, sobretot, és un home que transmet calma.
Quan a algú que té cognom com tothom se’l coneix al Barça amb el nom de pila, és que ja és un dels nostres
Fa uns dies, explicaven uns periodistes que ja no vol entrenar cap equip més després del Barça, i que el que espera, a 60 anys, és jubilar-se i fer d’avi, que ja ha tastat què vol dir viure sense entrenar i que li sembla una cosa molt propera a la felicitat i la calma mental. I, mira, en aquest món on tanta gent no sap estar sense els focus i on ningú plega per por de no ser mai més res, m’ha semblat la cosa més propera a la intel·ligència emocional des de Daniel Goleman. Potser perquè ens imaginem, com ell, a Formentera gaudint del dolce far niente.
El maig del 2009, el Barça va encadenar el 2-6 al Bernabeu, el gol d’Iniesta a Stamford Bridge i, vaja, Copa, Lliga i Champions, dit amb aquella cantarella. I allò va canviar la història del Barça i la història del futbol. Segurament, aquell moment continuarà sent únic i irrepetible, però el Barça torna a estar en situació d’encadenar aquests tres títols en poc més d’un mes. Aquesta vegada no canviarà la història del futbol, perquè no sempre s’imposa una manera de jugar que copia el món sencer. Però pot servir per fer-nos feliços, que, al cap i a la fi, és el motiu pel qual ho fem tot.
Ara bé, acabi com acabi, passarà una cosa que semblava impossible. Per a molta gent, Joan Laporta és el millor president de la història del Barça. No ho sé. Però sí que sé que alguns amics li deien que no es tornés a presentar, que era impossible repetir els èxits del seu primer mandat. I, mira, resultarà que el segon Laporta passarà a la història com el president que va fer el nou Camp Nou, però és que deixarà un equip per a una nova era, amb el nou Messi sorgit del mateix planter, el Harvard del futbol. Això t’ho diuen el 14 d’agost del 2000, després que el Bayern t’enfonsi 8 a 2, i no és que no t’ho creguis —perquè l’esperança mai es perd—, però home, gaire realista no ho semblava, i menys en plena pandèmia. Ah, i per cert, amb els alemanys jugava un tal Lewandowski i l’entrenador es deia Hansi. El Hansi. La vida...